#5454

Montse, malgrat haver passat tants dies, dins meu em quedava pendent oferir-te una resposta a aquest teu missatge.

Estic completament d’acord amb el que comentes de la dificultat per trobar l’equilibri just! I, per altra banda, diria: res és el que sembla! Si poguessis fer una ullada als apunts que prenc sempre que estem connectats, podries percebre a simple vista en quin moment he fet alguna intervenció perquè, a partir d’aquell moment, em queda una mena de tremolor a dins del meu cos que no em permet fer fluir la meva grafia fent que aquesta, quedi impregnada d’aquesta tremolor. Ja abans de prémer la icona per demanar el torn de paraula m’ho penso i repenso un grapat de vegades. Llavors em queda com el cap bloquejat i començo a sentir una suor freda que m’impregna tot el meu cos (per una banda suo, i per l’altra començo a sentir molt fred i la tremolor impulsiva). Si he acabat fent alguna intervenció, puc estar els quinze dies següents rosegant-me en pensaments pel que he dit o deixat de dir, per com m’he expressat o deixat d’expressar, pel temps que he manllevat a la resta de companys i companyes de la comunitat… I, alhora, m’encanta i em meravella quan us escolto a tots vosaltres (tu inclosa, Montse!) perquè hi percebo el que a mi em sembla que no soc capaç de fer o puc oferir.

Des de molt joveneta que vaig començar a dirigir cors. Vaig començar amb cors infantils, vaig passar a cors juvenils i gran part de la meva trajectòria com a directora coral l’he dedicat a cors mixtes d’adults. Deixant de banda l’immens aprenentatge personal (més enllà del musical) que tota aquesta trajectòria m’ha suposat, recordo les infinites vegades que els cantaires (sovint persones que podien haver sigut els meus pares o més) em venien just abans d’un concert i em donaven les gràcies per la calma, pau i serenor que els transmetia. Jo sempre pensava: “com me n’alegro que us transmeti calma, perquè si us encomanés el mal de panxa…!” I era així, un mes abans d’un concert, jo deixava de poder dormir bé i havia de fer constants viatges al lavabo per unes diarrees incontrolables. Amb el pas del temps he aconseguit anar escurçant el nombre de dies previs en què evidencio els efectes del meu neguit però, tot i així, encara ara no he aconseguit desempallegar-me del neguit davant d’un bon grapat de situacions… Me n’alegro molt, però, que continuï sense transmetre ni encomanar-vos els meus ditxosos nervis, i que sigui la calma i la serenor el que us ofereixi amb la meva intervenció!

Dit això (com pots comprovar també em costa expressar-me de manera breu…), referent al que comentes de l’ayahuasca, jo poc t’hi puc oferir perquè tan sols soc del ram de l’aigua, però sí que recordo molt un programa que va emetre en Gaspar per l’antena de Catalunya ràdio, em sembla que ara ja fa força temps, justament sobre l’ayahuasca. Tot i això, l’estava buscant pels podcasts per passar-te’n la referència, però no el trobo…

Salut i una forta abraçada (si pot ser, ben equilibrada)!