S'està mostrant 10 entrades - de la 1 a la 10 (d'un total de 10)
  • Autor
    Entrades
  • #1876
    Ana Sesma Nuez
    Participant

    ​Benvolguts amics

    Quería compartir mi experiencia con la meditación de este mes.

    Durante la práctica en el encuentro (no la había escuchado antes), descubrí muy claramente una atención “primaria” que iba saltando del sonido del viento en las ramas de los árboles, a un coche o una moto, un perro que ladraba. Aunque no percibí especialmente pensamientos que se enganchasen a los sonidos o que los clasificasen (me gusta/no me gusta)​, esta atención saltaba de un estimulo a otro. También lo hizo por algunas sensaciones corporales.
    A la vez, me fue clarísima otra “atención más amplia”, la Presencia, que -desde suquietud- era plenamente consciente de por dónde iba saltando la “pequeña atención”. Esta atención amplia, sólo estaba, presente. Acogiendo todo lo que iba sucediendo, sin perder de vista a la otra atención y sus saltos.
    Me pareció muy curiosa la claridad con la que percibí a ambas y sus diferencias de amplitud, tempo en el movimiento…
    La Gran atención honrando el momento presente, tal cual: lo ve… como un búho (simpre me ha venido esta imagen), “ver-oír-callar”.

    Hoy, al volver a practicar con el audio (muy bonita grabación!) la experiencia ha sido otra. La mente-atención estaba más centrada, la sensación de centramiento bastante clara. No he dejado de ver algun estímulo externo, la sensación que brotaba del olfato, algún pensamiento que nacía de la sensación (“huele a canela y compota”… que había dejado al fuego). Cuando en el audio dices: “Nota la sensació plaent de ser”, ha emergido algo de lo profundo del corazón… que ha subido a los ojos, ha despertado emoción, la emoción que reconoce “Eso”. Lo inalterado, en paz, limpio, maravilloso. Consciente de la inteligencia vital que subyace a todo.

    Quería compartirlo. Cada práctica, es diferente.
    Dejo una sugerencia por si a alguien le resuena: ir escribiendo un “diario” sobre las vivencias de la meditación, cuando hay alguna que especilamente llama la atención, es un muy buen ejercicio en el trabajo de auto-conocimiento.

    ¡Muchísimas gracias por esta propuesta de comunidad! Es un gran trabajo, urgentemente necesario.
    Un abrazo a tod@s.

    #1880

    Dir sí a la vida. L’acceptació del moment present. La sensació plaent de ser…

    Les sensacions de cada meditació són diferents. Endinsar-nos en aquell món desconegut que som per mi ara mateix dins nostre. Potser les persones més avesades a meditar, a romandre en aquest silenci interior hi troben pau. A mi en aquests moments em desconcerta. M’atrau al temps que em neguiteja.
    En l’escolta de la meditació el dia de la trobada les sensacions van portar-me a la infantesa, sensacions que havia experimentat previament. Com una olor ja coneguda buscant-ne la primera vegada, el record, l’origen. Oblidat. Soterrat dins l’experiència quotidiana del fer, egòica, desconnectada del Ser. Responent a estímuls externs, costums, patrons, rutines. La llibertat de ser em porta a moments més primaris, primigenis, de la meva consciència, a la infantesa. Quan la llibertat de ser amb una gran potencialitat emergeix i, poc a poc, al créixer va reduint-se com un embut limitant. Recuperar el camí a través de la meditació, la sensació, és com anar tornant a fer meva aquesta consciència de possibilitats, de manca de límits, de curiositat, d’obertura a l’experiència, d’alegria interior de quan som infants. On oblidem ràpid i ens connectem a allò que hi ha a cada moment, on la motxila és molt lleugera. On no hi ha un demà, ni un després, només un ara. Acceptació del moment present amb una altra densitat. No sabria dir si més o menys densa. Potser seria més adient parlar de vibració, d’energia…
    Potser si seguim meditant ens endinsem més i més profundament en el nostre origen i la nostra existència.
    Recordo fa molts anys una experiència en un treball amb la línea del temps, anant enrere cercant experiències plaents, sentir el batec d’un cor i una gran sensació de benestar, un lloc càlid,em va sorprendre i desconcertar tant! que bonic pensar que era així estar al ventre de la mare. Hi ha qui es va arrisquem a anar més enrere.

    Hi ha coses que et sobten i et sorprenen a parts iguals. Hi creiem? Ens donem l’oportunitat de deixar-nos anar? De què podem parlar i de què no? Fins on ens atrevim a confiar i perdre la por limitant de la nostra ment racional?

    Una abraçada!

    #1901
    Ana Sesma Nuez
    Participant

    ¡Qué bonito lo que dices, Montse, ir a re-cor-dar el latido de un corazón, un espacio cálido!
    Cada día lo que muestra la práctica es diferente. Hay días en que contemplar el caos propio, vertiginoso (ayer, sin ir más lejos es lo que veía), sin huir, ya es una gran práctica. Descubrir qué movimientos se están produciendo de forma automática en mi interior es grandísimo: me descubre que hay una mirada “amplia”, separada del automatismo, que lo ve. Entonces… puedo elegir: dónde me instalo… y también viene la gran pregunta: ¿Quién soy yo? 🙂

    “Hi ha coses que et sobten i et sorprenen a parts iguals. Hi creiem? … Fins on ens atrevim a confiar i perdre la por limitant de la nostra ment racional?”. Me encanta esta pregunta. Hasta qué punto creo sólo lo que mi mente racional está dispuesta a creer dentro de sus corsés estrechos y maravillosamente necesarios para ser operativos en ciertos aspectos, aunque estancos y limitantes en otros.
    ¿Qué ocurre con la intuición y con esas Certezas que no pueden medirse -como no pueden medirse la amistad, el cariño y tantas cosas?
    Siento que la meditación, la escucha atenta, me abre a esas dimensiones que no caben entre los diques de la mente racional.
    Así se presentan, a veces, una de cal, una de arena… ante la mirada silenciosa. Ciertamente, camino de valentía.

    Abrazos!

    #1902

    ¿Quién soy yo?
    Me pregunto al leerte, Ana. Buscar esa respuesta me llevó a terapia hace un par de años. Sumida en el caos y en la confusión por integrar cambios de paradigma, faltándome la pieza para armar el puzzle, la vida me sembró aún más caos, llevándome a la noche más oscura. Al sinsentido profundo, vacuo, que te lleva hacia dentro. Mi luz, la esperanza. Mi guia, el corazón, el amor, el sentir. La experiencia. Mi ancla, el cuerpo. Escuchar a la vida, aunque duela. Enfrentar mis miedos más profundos. Los cogí de la mano y me he adentrado en ellos…

    En el instante presente me pregunto ¿quién soy yo?

    “Yo SOY” (Sat Nam y lo respiro). El quién desaparece, pierde el sentido, dejo el Ego de lado, en este instante, el momento presente.

    Quizá decir SÍ a la vida sea eso, dejar de preguntarse por el quién y aprender a responderse respirando, dejando el Ego disolverse y aceptar que “yo soy” la respuesta. Trascenderlo e ir aún más a lo profundo.

    ❤️

    #1908
    Ana Sesma Nuez
    Participant

    La noche oscura del alma… allí donde la luz, deslumbra.
    Muchísimas gracias por tu riquísima, sentida, vivida respuesta.
    Respirar y disolverse. Cada exhalación, una oportunidad.
    Gracias, gracias. Resuena en un lugar más allá de las palabras. ❤

    #1917

    Gracias por la oportunidad de diálogo profundo y reflexión que brinda este espacio ❤️

    #2962
    Beatriz Cañones
    Participant

    Bones

    Estreno aquest espai, moltes gràcies per la vostra presència.

    No he estat a la meditació, però us vull compartir una experiencia.

    Vaig aprendre a meditar amb Lanza del Vasto Shantidas. Ho he fet servir quan les emocions no em permetien llibertat de pensament, i quan patia tres dies seguits d’insomni, per descansar.

    Un día, quan vaig acabar la habitual meditació de vint minuts diària per descansar d’un cansament extrem, (acostumo a fer-ho al llit estirada, per malaltia d’esquena) em vaig quedar molt sorpresa. No m’havia pas adormit, cap pensament, havien passat dues hores, mirava el rellotge, ràdio, televisió, i vaig adonar-me, que encara que m’havia aixecat incrèdula, hi havia coherència en el temps que havia passat. Potser quan tenia insomni la durada de la meditació era tan llarga com aquella tarda, i simplement, ara m’adonava.

    Amb posterioritat a aquest episodi desconcertant, vaig sentir parlar del shamadi, la porta sense porta, i es que el passat, present i futur, estaven fossos, una serenor que durava dies.

    Molta gent tracta de fer pràctiques per aconseguir el que va esdevenir per maduresa, des del cansament més extrem. Era això el shamadi?

    El cansament és una eina interessant, intensa per aconseguir canvis, per desfer corasses en teràpia.

    Gràcies per compartir, em resulta molt interessant les vostres aportacions.

    Una abraçada,

    Beatriz

    #2966
    Beatriz Cañones
    Participant

    Qui sóc jo?

    Les llastimoses experiències de vida, en que m’he trobat, des d’una posició d’autenticitat, m’adono, al cap de molts anys, arran com em tractan persones properes estimades, que em creo relats de realitat que només existeixen en la meva ment, que pels altres, el que es manifesta, és una altra realitat; adonar-me em deixa en desconcert. M’adono que el que visc es pura il.lusio, Maià.

    Compartint experiències, no sóc pas la única que sent aquesta decepció.

    Quan aprofundeixo en el pensament budista, la pròpia percepció de la realitat s’apropa als coneixements que em transmeten.

    Em qüestiono si el cor resta anestesiat, si sento amb la mateixa intensitat que abans de descobrir que em creo la meva pròpia i única experiència, la meva realitat.

    I si és així, cal, pel meu propi interès, aprendre a crear-la, des de la meva veritat, amb bellesa, i bondat?

    Hi ha qui creu en la necessitat de l’ego per viure, encara que hi ha, en la percepció del jo, la negació de la unicitat de la realitat, que hi ha una interconnexió entre aquestes divisions de realitat que necessitem per a moure’ns.

    Els que veuen les persones envoltades per un camp electromagnètic, (aura, per altres) hi ha continuïtat amb el que ens envolta.

    Viure la vida com un teatre, com a personatges creats, es veure les cartes que jugues en el joc de la vida.

    No en se si te sentit la meva reflexió compartida.

    Una abraçada,

    #3098

    Aprendre a posicionar-me en una realitat cocreada i compartida, fins a cert punt. Cada cop més plural. Massa termes, paraules, conceptes, comstructes, models epistemològics, ontològics, paradigmes. Dissociats. Excloents. Complementaris. Cadascú parla des del seu model, desde l’Ego i en un intent de sobreviure a tanta incertesa, rebutja el diàleg creant separacions i conflictes on hi ha més en comú que divergències.

    Recordo les paraules d’una persona de saviesa de vida, amb el cap enterbolit per un principi de demència, dir-me, sense recordar el meu mom, això és com la Torre Eiffel (no trobava les paraules en la seva ment) la Torre de Babel, tothom parla el mateix idioma però no s’entenen entre ells. Te raó, vaig pensar. D’un home que havia viscut present, sense fer soroll, acceptant la vida que li havia tocat viure. Recordo la seva presència serena i el seu rostre afable.

    M’agradaria compartir un exercici que em va semblar molt enriquidor en una formació.
    – escriu tres paraules que descriguon per tu una relació d’amor- afecte (jo vaig posar presència, cordialitat i senzillesa per posar un exemple)
    – fes un dibuix que expressi aquella concepte, eñ que vulguis, mes realista o simbòlic. La teva representació.
    – gravat un video i expressa cada concepte en moviment. Expresaa amb el cos. Porta-ho al cos.

    Per mk va ser interessant adonar-me de la riquesa que aportava el dibuix i el moviment. Esdevenint una comprensió més profunda. Sent més concient de la limitació i pobresa del llenguatge.

    Les paraules ens eïllem fins i tot de noslatres mateixos

    Una abraçada

    #3170
    Ana Sesma Nuez
    Participant

    Querid@s, como decía Montse hace unos meses, infinitas gracias por la oportunidad de diálogo profundo y reflexión que brinda este espacio.
    Necesito ahora tiempo para cuestiones personales y, quizás, también para un pequeño proyecto local de comunidad de intercambio y vinculación en la línea de este espacio precioso. Agradezco todas vuestras reflexiones, los temas tratados, tu dedicación Gaspar, la apertura a la vulnerabilidad de todos accediendo a crear espacios de rehumanización.
    Que las semillas vayan germinando y, lo que hoy es un jardín, se transforme en bosques frondosos. Que pueda contagiarse.
    Un abrazo muy afectuoso a tod@s y hasta pronto. ❤

S'està mostrant 10 entrades - de la 1 a la 10 (d'un total de 10)
  • Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.