Començar a llegir el llibre “Personas tóxicas” i connectar amb l’experiència viscuda massa d’aprop. La relació no acaba quan hi ha fills. Ni el trencament total és factible, per mi. Massa conscient que allò que jo no sigui capaç de resoldre ho hauran de resoldre ells. No exempt de patiment. Ni per ells ni per mi. Aprendre a conviure-hi, trobar eines i recursos per afrontar-ho de la millor manera possible ha estat i és el meu repte. Perquè és increiblement dolorós estar allà. Voler comprendre, arribar a acceptar que el pare dels meus fills (potser) MAI pugui ser capaç de sentir una empatia genuïna cap als seus fills, deixi de viure’ls d’una manera utilitaria, al seu servei. Fa molt de mal. Perquè s’allunya molt del que jo he viscut de petita, amb uns valors totalment oposats. Complementaris.
I si, la convivència i el voler comprendre acaba intoxicant-te, essent un infern sortir d’allà. Confonent-te fins el punt d’oblidar qui ets, de perdre el contacte amb tu mateix. Destruint la teva autoestima.
Si amb l’Assumpció tocava l’ànima connectant-me amb l’alegria, la lleugeresa…. Llegir a la Silvia em connecta a terra, al cos, a la matèria, al dolor…
Nivells d’abstracció diferents.
Disculpeu ocupar tant d’espai en el forum. Aquest tema em ressona massa d’aprop.