[Montse Fortuny Obiols]

Joc de miralls. Sé positivament que he estat una persona “tòxica” per altres persones. La vida m’ho ha posat davant de manera ineludible. Com pot pensar aquesta persona això de mi si mai no ha estat aquesta la meva intenció? Qui és qui en aquest joc de miralls?
Prendre consciència d’aquesta circularitat, que és primer l’ou o la gallina? m’ha portat a replantejar-me el meu paradigma.
No puc parlar de persones tòxiques.
El nostre comportament afecta a les persones amb qui ens relacionem de manera difícil de predir. Tal com va diu Assumpció Salat, la solució és mirar dins nostre, no en voler canviar a l’altre. Diferenciar el que es meu i el que es de l’altre. Augmentar el propi nivell de consciència fins trobar la pau interior que ens alliberi de culpes, rabia i pors. Actuant amb conseqüència i fermesa amorosa (m’encanta aquest constructe), cap a mi mateixa i cap a l’altre.

Benvingudes aquestes persones que ens fan crèixer i les situacions que ens porten al límit de la nostra capacitat de resiliència. M’ha costat acceptar que altres persones m’hagin considerat també la seva entrenadora. Fa mal. I cura a la vegada. M’agradaria pensar que en algún moment puguin posar en valor la meva aportació en el seu camí. Com valuoses han estat i són elles per mi.

Les paraules, així com les nostres accions parlen del nostre nivell de consciència. Relacions conscients o relacions tòxiques?

M’ha ajudat molt a comprendre i clarificar això llegir el llibre “Namasté” de l’Assumpció. Integrar-ho en mi requereix més temps.

Contenta i agraïda d’estar en aquesta comunitat.

Una abraçada!

[Montse Fortuny Obiols]

Començar a llegir el llibre “Personas tóxicas” i connectar amb l’experiència viscuda massa d’aprop. La relació no acaba quan hi ha fills. Ni el trencament total és factible, per mi. Massa conscient que allò que jo no sigui capaç de resoldre ho hauran de resoldre ells. No exempt de patiment. Ni per ells ni per mi. Aprendre a conviure-hi, trobar eines i recursos per afrontar-ho de la millor manera possible ha estat i és el meu repte. Perquè és increiblement dolorós estar allà. Voler comprendre, arribar a acceptar que el pare dels meus fills (potser) MAI pugui ser capaç de sentir una empatia genuïna cap als seus fills, deixi de viure’ls d’una manera utilitaria, al seu servei. Fa molt de mal. Perquè s’allunya molt del que jo he viscut de petita, amb uns valors totalment oposats. Complementaris.
I si, la convivència i el voler comprendre acaba intoxicant-te, essent un infern sortir d’allà. Confonent-te fins el punt d’oblidar qui ets, de perdre el contacte amb tu mateix. Destruint la teva autoestima.

Si amb l’Assumpció tocava l’ànima connectant-me amb l’alegria, la lleugeresa…. Llegir a la Silvia em connecta a terra, al cos, a la matèria, al dolor…

Nivells d’abstracció diferents.

Disculpeu ocupar tant d’espai en el forum. Aquest tema em ressona massa d’aprop.

[Gaspar Hernández]

Montse, moltes gràcies pel teu comentari. I la confiança.
Sarà molt Benvinguda la teva aportació –si vols, esclar– a la trobada Zoom del proper dimecres, al Club de Lectura (amb la Silvia Congost).
També, si ho prefereixes, puc llegir algun escrit teu.
Una forta abraçada,
Gaspar

[Montse Fortuny Obiols]

Gaspar, posar-hi veu em costarà. Per poc que pugui ho faig. Moltes gràcies.
Una abraçada,
Montse

[Autor]

Entrades