Dir sí a la vida. L’acceptació del moment present. La sensació plaent de ser…
Les sensacions de cada meditació són diferents. Endinsar-nos en aquell món desconegut que som per mi ara mateix dins nostre. Potser les persones més avesades a meditar, a romandre en aquest silenci interior hi troben pau. A mi en aquests moments em desconcerta. M’atrau al temps que em neguiteja.
En l’escolta de la meditació el dia de la trobada les sensacions van portar-me a la infantesa, sensacions que havia experimentat previament. Com una olor ja coneguda buscant-ne la primera vegada, el record, l’origen. Oblidat. Soterrat dins l’experiència quotidiana del fer, egòica, desconnectada del Ser. Responent a estímuls externs, costums, patrons, rutines. La llibertat de ser em porta a moments més primaris, primigenis, de la meva consciència, a la infantesa. Quan la llibertat de ser amb una gran potencialitat emergeix i, poc a poc, al créixer va reduint-se com un embut limitant. Recuperar el camí a través de la meditació, la sensació, és com anar tornant a fer meva aquesta consciència de possibilitats, de manca de límits, de curiositat, d’obertura a l’experiència, d’alegria interior de quan som infants. On oblidem ràpid i ens connectem a allò que hi ha a cada moment, on la motxila és molt lleugera. On no hi ha un demà, ni un després, només un ara. Acceptació del moment present amb una altra densitat. No sabria dir si més o menys densa. Potser seria més adient parlar de vibració, d’energia…
Potser si seguim meditant ens endinsem més i més profundament en el nostre origen i la nostra existència.
Recordo fa molts anys una experiència en un treball amb la línea del temps, anant enrere cercant experiències plaents, sentir el batec d’un cor i una gran sensació de benestar, un lloc càlid,em va sorprendre i desconcertar tant! que bonic pensar que era així estar al ventre de la mare. Hi ha qui es va arrisquem a anar més enrere.
Hi ha coses que et sobten i et sorprenen a parts iguals. Hi creiem? Ens donem l’oportunitat de deixar-nos anar? De què podem parlar i de què no? Fins on ens atrevim a confiar i perdre la por limitant de la nostra ment racional?
Una abraçada!