Ràbia. Impotència. Incomprensió. Has de comprendre a l’altre. I a mi, qui m’entèn? Estiro d’un fil que em porta lluny. Lleialtats invisibles. Patrons apresos que prodiguen compassió per l’altre. Sacrifici. Renúncia. Amor incondicional. I jo? Si jo també sóc l’altre, si tots som un. Perquè no tractar-me amb el mateix amor? Ja no egòic.
Veig certament els ulls d’una avià, millor, de la padrina. Això també passarà. Ulls líquids, amorosos, respirant profundament i deixant anar, la ràbia, la injsticia, serenament. M’agrada, Gaspar, quan m’acull la meva padrlna interior, m’acarona i em bressa entre els seus braços amorosos. Comprensius. Compassius. Ferms i flonjos, tant flonjos. De cotofluix. Amb olor de llar de foc. Caliu de casa. Tendresa. Ara, mentre escric, deixo que em caiguin les llàgrimes galta avall. Algún sospir. Ve de lluny, i d’aprop, de voler sostenir massa coses i empassar-me la ràbia per evitar conflictes. I comprendre, comprendre massa i acollir-me poc.
Gràcies per “invocar” aquesta figura resilient que portem dins nostre. Savi. Sàvia. Vella. Bella.
Gràcies ❤️