La ràbia: meditació, club de lectura…

Etiquetat: 

  • Aquest tema té 13 respostes, 8 opinions, i s'ha actualitzat per última vegada el fa 1 mes per Ana Sesma Nuez.
S'està mostrant 14 entrades - de la 1 a la 14 (d'un total de 14)
  • Autor
    Entrades
  • #2006
    Ana Sesma Nuez
    Participant

    MEDITACIÓN
    Lo primero, darte las gracias por esta meditación preciosa. Es muy valioso poder meditar así en una emoción. Muchas gracias por este regalo.
    Al practicarla, hoy:
    Debajo de la rabia, emerge dolor. Me he pillado tratando de zafarme descaradamente de él en el momento en que brotaba; aunque he podido sostenerlo en cuanto me he dado cuenta. Estoy aquí, puedo dejar que la rabia se vaya fundiendo para abrir el espacio a lo que hay detrás, con sus lágrimas y su nudo en la garganta.
    (Ahora, me viene una pregunta: en lo cotidiano, cuántas veces me “escapo” de lo doloroso, de mil formas, por no tocarlo).
    Detrás de la rabia, hay dolor, herida… Me viene muy bien en este momento, en que llevo algún tiempo conectando y observándome en esta emoción. A veces, la herida que toca la rabia ante un suceso de hoy, es una herida vieja, y la circunstancia es sólo un espejo.
    Es muy reconfortante (ha sido muy reconfortante en la práctica) permitirme tocarla sintiendo que mi propia parte adulta me sostiene y me da el permiso para sentirla sin cortapisas. Así, se desvanece después de haberse vuelto más genuina y de haber dejado su regalo. Cada emoción trae un regalo.
    Cuando puedo desdoblarme -como tú has guiado- y la parte adulta contiene amorosamente a la “pequeña” herida, puedo vivir la emoción (creo que las emociones sólo necesitan ser vividas) y se disuelve una vez que ha terminado su función.
    ¡Muchísimas gracias por la meditación de este mes! Un regalo: el fuego de la rabia que protege la vulnerabilidad.

    LIBROS:
    Recomiendo un librito de 54 páginas de ​Marshall Rosenberg, creador de la Comunicación No-violenta que se llama: ​”EL SORPRENDENTE PROPÓSITO DE LA RABIA, Más allá de la gestión de la rabia: descubrir el regalo”. Breve, claro, revelador y práctico. (qué observo, qué siento, cómo lo interpreto, qué necesidad tengo en este momento, cómo lo pido…)

    Para niños, un cuento: “¿Qué necesito cuando me enfado” de Tania García.

    Muchísimsa gracias por la temática. Entrar a hacernos amigos de nuestras emociones es asignatura pendiente, importante y urgente.

    Un abrazo refrescante a tod@s!

    #2007

    Ràbia. Impotència. Incomprensió. Has de comprendre a l’altre. I a mi, qui m’entèn? Estiro d’un fil que em porta lluny. Lleialtats invisibles. Patrons apresos que prodiguen compassió per l’altre. Sacrifici. Renúncia. Amor incondicional. I jo? Si jo també sóc l’altre, si tots som un. Perquè no tractar-me amb el mateix amor? Ja no egòic.

    Veig certament els ulls d’una avià, millor, de la padrina. Això també passarà. Ulls líquids, amorosos, respirant profundament i deixant anar, la ràbia, la injsticia, serenament. M’agrada, Gaspar, quan m’acull la meva padrlna interior, m’acarona i em bressa entre els seus braços amorosos. Comprensius. Compassius. Ferms i flonjos, tant flonjos. De cotofluix. Amb olor de llar de foc. Caliu de casa. Tendresa. Ara, mentre escric, deixo que em caiguin les llàgrimes galta avall. Algún sospir. Ve de lluny, i d’aprop, de voler sostenir massa coses i empassar-me la ràbia per evitar conflictes. I comprendre, comprendre massa i acollir-me poc.

    Gràcies per “invocar” aquesta figura resilient que portem dins nostre. Savi. Sàvia. Vella. Bella.

    Gràcies ❤️

    #2008

    Moltes gràcies Ana i Montse! Molt enriquidores les vostres aportacions, que de ben segur serán útils a d’altres persones de la Comunitat. El meu agraïment per compartir la vostra experiència amb la meditació (que farem conjuntament el proper dia 10).
    Ana, no coneixia el llibre de Marshall Rosenberg; sí el de Comunicació No-violenta, però no el de la Ràbia. Me’l compraré:)
    Una abraçada molt forta, i fins la setmana vinent
    Gaspar

    #2028
    Ana Sesma Nuez
    Participant

    Como comentó Lara el otro día, hay posturas, gestos, que pueden contribuir a aligerar los efectos corporales de la rabia.
    He encontrado este vídeo en castellano que explica bastante bien el gesto yóguico que nombré el otro día: SIMHA-MUDRA (el gesto del león). No hay más que observar este gesto en un león para darse cuenta de lo poderoso que es.

    La postura puede hacerse también en una silla y, durante algunos años, he explorado también su efecto de pie -en caso de estar en un lugar donde sea difícil sentarse en el suelo o una silla-. Es igualmente efectiva.

    POSTURA:
    -piernas flexionadas
    -manos apoyadas en los muslos abriendo bien con fuerza los dedos como dos abanicos
    -abriendo la parte alta del tórax -levantando el esternón, “tipo gallito”: grandes maestros los animales-
    -la boca se abre y se saca la lengua con fuerza
    -los ojos se cruzarán mirando entrecejo o punta de la nariz

    RESPIRACIÓN:
    Se puede comenzar relajado, conectando con la respiración. Ojos cerrados.
    Después de una inhalación por la nariz, al exhalar POR LA BOCA: hacer el gesto completo. Al EXH es importante hacer el sonido -más que rugir como un león-: HAHAHAHA (sonido de H aspirada) y alargar la exhalación todo lo que se pueda (verás que se contrae hasta el suelo pélvico).
    Al terminar de exhalar, cerrar los ojos, suavizar la postura, respirar normalmente. Observar el eco que queda en el cuerpo.

    Y repetir dos veces más.
    Observa toda la musculatura que se contrae al hacer el gesto. En la pausa, observa todo el eco en: suelo pélvico, rectos abdominales, pecho, hombros, cuello, mandíbula, boca, ojos, incluso cuero cabelludo. Y observa si hay cambio de humor.

    Fin de la rabia enquistada en el cuerpo.

    POSOLOGÍA: tantas veces como sea necesario al día, tratando de no asustar a nadie… (¡o sí!)

    Abrazos leoninos.

    #2029

    Hola a Tothom!
    Molt il.lustratiu el vídeo de la postura del lleó, es practica molt a ioga del riure també. Gràcies Anna!!
    Afegeixo per qui estigui interessat en aprofundir en les emocions dels nens, comentant amb la meva filla el que la Lara Terrades va esmentar en el programa al respecte, em va sorprendre la sincronicitat que sense haver-ne parlat abans, estigues llegint un llibre en aquell moment, que aquí us deixo: “enrabiats” de Míriam Tirado per a qui interessi.

    #2037

    Hola comunitat,
    ahir vaig puguer gaudir de la xerrada sobre la ràbia, i vaig aprendre coses molt interessants.
    Em va fer recordar situacions viscudes amb el meu fill quan era més petit (ara, gairebé té 13 anys).
    És molt sensible i li costa molt expressar verbalment com se sent, és inquiet , molt curiós.
    Recordo que quan era més petit (uns 5 anys), quan tenia un episodi de ràbia continguda i veia que necessitava treure-la, abans que fés mal a algú o a ell mateix, li recomanava pegar al coixí.Desprès de fer-ho, es quedava esgotat però no en parlava.Quan estava més calmat, mirava de parlar-hi per saber l’origen d’aquell enfado tan fort,que posés nom a com se sentia i com millorar-ho, però no me’n sortia.
    Un altre dia, ja quan tenia 11 anys,i desprès de molt temps sense repetir situacions com aquella, el vaig veure molt i molt enrabiat. Mirava al terra, bufant pel nas, respiració ràpida, en silenci.Se’m va acudir mirar-lo als ulls,dir-li que l’estimava i el volia ajudar, i el vaig abraçar fins calmar la respiració. Es va adormir una estona i a l’endemà en vam parlar una mica.
    M’agradaria traslladar una pregunta a Lara:
    No sé si hagués pogut fer alguna cosa més o si es torna a presentar, què podríem fer per millorar a expressar emocions contingudes.

    Gràcies

    #2044

    Benvolguda Susana, moltes gràcies per compartir aquesta experiència amb el teu fill. Si et sembla bé, li traslladaré la teva pregunta a la psicòloga Paula Folch, que ens acompanyarà a la trobada Zoom d’aquest dimecres. Si ens pots acompanyar en directe, també li pots fer tu mateixa, aquesta pregunta, i les que vulguis.

    Una forta abraçada,
    Gaspar Hernàndez

    #2055
    Fina Guzman Colomer
    Participant

    Hola comunitat ,Em dic Fina, per horaris no puc assistir els dimecres tarda, però si veig totes les gravacions i aniré llegint els fòrums, m’he incorporat fa poc i m’haig de posar al dia, tot es molt enriquidor.
    He llegit la llibertat interior de’n Gaspar ( un llibre fantàstic ) i això m’ha portat a Antoni Blay, ara he llegit Ser, i Personalidad i niveles superiores de consciència, tinc molta feina per fer i tambe n’he fet molta ….
    Un plaer llegir-vos, veure-us a les gravacions i tot el que aporteu
    Moltíssimes gracies i fins aviat

    #2056

    Moltes gràcies Fina, i benvinguda! Celebro que t’agradés el llibre “La llibertat interior”. En efecte, el món de l’autoconeixement és fascinant. I Blay, com bé saps, és un dels meus mestres de capçalera.
    Una abraçada, i fins aviat!

    #2057

    Després d’haver vist l’enregistrament de la sessió d’aquest dimecres amb Sebastià Alzamora i Paula Folch el que em ressona és que, i segons la meva humil opinió, la ràbia no és més que l’iceberg d’una tristesa profunda i d’una pèrdua de connexió amb qui realment SOM. Això és el que, per a mi, ens fa més mal i el que la societat sembla que va perdent, tal i com vau comentar. Hi ha una desconnexió amb allò que SOM, amb la nostra ESSÈNCIA i això només pot provocar tristesa. Bona part de la societat està completament perduda, sense rumb i això és desencoratjador. Tot allò que és FORA ho creim DINS. Aquest error provoca tot el dolor. Si no sabem qui SOM, no hi ha camí i es perd el nord.

    També ha sortit en diferents dies el tema que aquests aprenentatges haurien de ser ensenyats des de l’escola. Treballo com a professora d’institut i crec que a la Comunitat també hi ha altres docents. Tant de bo estiguéssim ben formats per poder ensenyar això a l’alumnat, que realment ÉS el més important. Però no sé si l’escola ha de ser el lloc o l’únic lloc. Imagino la meitat de les famílies del meu insti acusant-nos de crear sectes si féssim alguna cosa semblant enlloc d’ensenyar les mates!!!!!!!! La responsabilitat és de tots, evidentment dels docents, però primer o primeríssim lloc, la formació hauria de venir de casa i nosaltres ser un complement, una ajuda, una guia més, però no l’única. De vegades com a docent, em sembla que nedem contracorrent i també és desencoratjador, la veritat.

    #2058
    Susanna Marín Royo
    Participant

    Fantàstic! Molt pràctic el Simhasana. Anotat per a quan siga necessari. Moltes gràcies per compartir.

    #2060

    No sóc mestra ni docent. Sóc, entre d’altres coses, mare, de dos fills. No estic sola en la seva educació. Tinc clar que la familia és el sistema bàsic, primer. No delego la responsabilitat a l’escola. Però escullo l’escola on els porto.

    Els continguts, les matèries com “les mates” són una cosa i això SÍ que ho delego en l’escola! El COM i el QUI, per mi és el que és important, la relació, els valors… això no ho delego, és cosa de tots, i sóc concient del gran pes que tenen l’educació i els docents aquí. Els nens passen una gran part del dia a l’escola.

    “Ser” és una vivència que és transmet en tot allò que fem i té molt més pes que allò que diem.

    A tots ens sembla que nedem contracorrent quan volem viure conscients en una societat alienada. Em tranquilitza pensar que per poc que faci ja és molt. Cadascú posem el nostre granet de sorra. Admiro la feina dels mestres i dels docents i comparteixo amb tu, Núria, que la responsabilitat és de tots.

    #2061

    Gràcies Gaspar, l’acabo d’escoltar a la gravació ja que no hi vaig poguer ser en directe.
    He de mantenir-me en l’estar, l’acompanyar, deixar manifestar l’emoció i saber què fer-ne després.
    Seguim aprenent😉

    #2062
    Ana Sesma Nuez
    Participant

    Me ha encantado escuchar las reflexiones de Montse y Paula.
    Como madre, el poder acompañar la expresión emoción de su hijo. La pregunta sobre ¿qué hubiese cambiado si hubiese habido alguien más presenciándolo? Los patrones sociales, las convenciones sobre lo que “está permitido y es permisible” y lo que no.
    La observación acerca de qué me ocurre ante la expresión de la emoción de otros… (en este caso, la rabia. ¿Cargo con ella, me hago responsable, culpable…? En fin, todo el abanico de posibilidades.
    Poder tomar consciencia de la necesidad de las emociones, validarlas -como también decía Montse-, darnos el permiso de sentirlas y buscar las vías para expresarlas…
    Descubrir y revisar los patrones de educación -en este sentido- que se repiten y hacen flaco favor; por ejemplo, el “no llores… ya está”, dicho a un niño, que invalida y restringe la sana expresión del dolor, de la tristeza, la rabia.

    ¡Qué interesantísimas reflexiones! ¡Qué buenos puntos de referencia a auto-observar!

    Muchísimas gracias por compartiros.

    Feliz de ver que somos muchas personas las que nos cuestionamos lo que parece “predeterminado” y “estanco”, y queremos seguir modelándonos para el bien-sentir y el bien-vivir.
    ¡Feliz de poder escucharos, leeros y seguir aprendiendo!
    Gracias a toda la comunidad. Gracias, Gaspar, por este espacio de encuentro en el que la vulnerabilidad, la sensibilidad, se sienten invitadas.

S'està mostrant 14 entrades - de la 1 a la 14 (d'un total de 14)
  • Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.