Després d’haver vist l’enregistrament de la sessió d’aquest dimecres amb Sebastià Alzamora i Paula Folch el que em ressona és que, i segons la meva humil opinió, la ràbia no és més que l’iceberg d’una tristesa profunda i d’una pèrdua de connexió amb qui realment SOM. Això és el que, per a mi, ens fa més mal i el que la societat sembla que va perdent, tal i com vau comentar. Hi ha una desconnexió amb allò que SOM, amb la nostra ESSÈNCIA i això només pot provocar tristesa. Bona part de la societat està completament perduda, sense rumb i això és desencoratjador. Tot allò que és FORA ho creim DINS. Aquest error provoca tot el dolor. Si no sabem qui SOM, no hi ha camí i es perd el nord.
També ha sortit en diferents dies el tema que aquests aprenentatges haurien de ser ensenyats des de l’escola. Treballo com a professora d’institut i crec que a la Comunitat també hi ha altres docents. Tant de bo estiguéssim ben formats per poder ensenyar això a l’alumnat, que realment ÉS el més important. Però no sé si l’escola ha de ser el lloc o l’únic lloc. Imagino la meitat de les famílies del meu insti acusant-nos de crear sectes si féssim alguna cosa semblant enlloc d’ensenyar les mates!!!!!!!! La responsabilitat és de tots, evidentment dels docents, però primer o primeríssim lloc, la formació hauria de venir de casa i nosaltres ser un complement, una ajuda, una guia més, però no l’única. De vegades com a docent, em sembla que nedem contracorrent i també és desencoratjador, la veritat.