La seguretat amb que parlava l’altre dia el Dr. Sans dóna pau. Tant de bo, ho hagués viscut així les vegades que m’he topat amb situacions en les que no he pogut trobar explicació, ni m’he atrevit a compartir.
Tenir la intuició que algú morirà. Què fer amb això?
La mort i el que l’envolta és un misteri.
El meu pare, amb una malaltia terminal, sabia que no arribaria al cap de setmana quan li van dir que el metge era fora. Va morir el divendres d’aquella setmana.
Ma mare no es trovaba bé i, tot i que el metge en la visita del dia anterior no ens va dir pas res, quan li vaig tocar la panxa vaig intuir que no li quedava gaire temps. Així va ser, als pocs dies,mentre, sedada, deixava de respirar la vaig abraçar fort per despedir-me. Tornava a respirar. No la facis patir més, deixa-la marxar. I quan va tornar la quiedtud del pit vaig despedir-me’n interiorment.
Recordo quan va morir l’oncle, salesià a Martí-Codolar, on l’havia ajudat uns quants estius de joveneta. Vaig anar-lo a veure, quan ja estava inconscient. Vaig sortir al cotxe i al tornar alguna cosa em va fer mirar cap amunt, una senaació de despedida i una veu dins meu que deia “ens ho vam passar bé aquells estius”. A punt de trucar a l’interfon de la porta, em sona el mòbil: “el tiet acaba de morir”. Estic a la porta, pujo.
L’avi va morir quan jo tenia onze anys, un 31 de desembre minuts abans de les campanades. Un any abans jo em posava a plorar en aquell mateix moment amb la certesa que l’any vinent faltaria algú de la familia. Potser va ser casualitat. Com quan, fa pocs anys, passant davant del tanatori de la Ronda de Dalt vaig tenir la certesa que en dues setmanes estaria allà. Així va ser.
Potser casualitats, però quan son al voltant de la mort i no en tens cap control t’estimaries més no saber-ne res.
Vaig obrir-me a parlar-ho amb una psicóloga amb la mala fortuna que a l’obrir el cor, d’això tant amagat, em va arribar informació sobre ella i que faltaria en breu alguna dona de la seva familia.
Hi ha coses que espanten i que no saps qui et pot ajudar a sostenir-les sense posar-te l’etiqueta de malalt mental. I calles i segueixes sense comprendre fins que la vida segueix empenyent-te a cercar respostes que et portin pau interior. I t’obres a allò que et fa més por.
Arrel d’aquesta darrera experiència m’he anat obrint a compartir-ho amb companyes del món sanitari i es sorprenent que aquestes coses son mes freqüents del que ens pensem i que ho callem. Fins hi tot, quan ho parles “off de record” amb companys psicòlegs manifesten allò que dins la consulta negaran i ho tractaran com a alucinacions.
Com en una crisi d’angoixa la única sortida és perdre la por i obrir-se a l’experiència. Que diferent seria viure acollint la mort com una part més de la vida, sense por, poder parlar-ne i acompanyar-nos desde petits amb aquesta certesa que transmetia el Dr. Sans que després quan veiem el besllum de felicitat que hi ha al darrera, no en voldriem tornar.
Una abraçada!