- Aquest tema té 18 respostes, 7 opinions, i s'ha actualitzat per última vegada el fa 4 setmanes, 1 dia per
.
-
Entrades
-
Aquest mes a la Comunitat L’art de viure aprofundim en les anomenades Experiències properes a la mort, i ens preguntem si hi ha vida més enllà de la mort.
Ho farem el proper dimecres 8 de febrer, a la trobada Zoom, a les 19.00, amb el doctor Manel Sans, que va ser cap del Servei de Cirurgia General i Digestiva de l’Hospital de Bellvitge. Li podreu fer les preguntes que volgueu.
I el dimecres 22 de febrer, també a les 19.00, al Club de Lectura, comentarem el llibre “La mort: una aurora”, d’Elisabeth Kübler-Ross.-La meditació d’aquest mes, que ja podeu trobar penjada, és sobre la compassió.
-I us farem arribar una entrevista que li vaig fer a Cristóbal Jodorowsky, que va morir fa poc.Bona tarda. Fa molt poc vaig veure el programa que es va gravar a Catalunya ràdio entrevistant a en Manel. Em vaig emocionar per assabentar-me d’aquesta gran recerca que ha. L’enomeno amb familiaritat per la part familiar que em toca. Com passa a les vides, de vegades ens distanciem però resulta que quan et retrobes, encara que sigui per les xarxes, t’adones que tots som un, que ens complementen. Hi aquest ha està el cas, després d’assistir a la mort dels pares, ell m’ha corraborat que el que vaig veure i sentir no era una bogeria. Per si no puc estar connectada el dimecres, la pregunat seria:
Donat que la societat està tant avesada a la ciència i a l’idea de que si no es pot demostrar no és vàlid, pregunto: còm pot ser possible que no hi hagi alguna màquina que permeti mesurar, si més no, l’energia que s’emet quan un mort? Per no parlar d’altres expressions energètiques que es neguen com l’energia reiki per exemple. Sense haver estudiat res del tema m’hi vaig trobar i puc assegurar que l’experíencia és molt intensa! Jo penso que si deu haver-hi quelcom capaç de mesurar-ho però, com a moltes altres coses, no surt a la llum per… por, interessos?… En relació a l’energia Reiki, la meva primera experiència la vaig viure ajudant a un infant amb leucèmia. Per sort la vida em va posar en el camí a algú que em va poder explicar el que em passava del contrari hagués pensat que em passava quelcom greu i hagués anat al metge. En aquesta ocasió també he de dir que la intensitat d’energia era brutal, segur que em connecten a algun lloc i la mesuren! Gràcies Manel per parlar del tema i gràcies al club de lectura per fer-ho possible.Moltes gràcies per la meditació, m’ha semblat preciosa.
Per motius de treball no he pogut connectar-me al zoom en directe a les darreres sessions, per això agraisc molt poder veure-les en diferit, sempre m’aporten aprenentatges.
Ahhh! M’he inscrit al retir de febrer amb una amiga, em fa mooolta il.lusió participar i viure l’experiència.
Una abraçadaSusanna Marín
ERRADES EN LA PUBLICACIÓ ANTERIOR. Hi ha alguna manera de corretgir-ho? Gràcies!
En assabentar-me
que ha ——- Que ha fet.
I aquest ha estat el cas.
La ideaMoltes gràcies Anna M. Molt interessant el que ens comentes. Tant de bo ho puguis plantejar tu mateixa al Dr.Sans a la trobada del dia 8. Una abraçada!
Gràcies Susanna! Celebro que t’hagi agradat la meditación de la compasión. Ens veiem al Retir!
Una abraçadaBon dia!
Voldria preguntar al Dr. Sans quin creu que és el principal obstacle dels professiobals sanitaris, sobretot metges, per reconèixer i acceptar aquesta realitat més subtil.
Que canviaria?
Que hauria de canviar?
Creu que és possible?
Quines són les resistencies que ha trobat al comunicar la seva experiència?
Moltes gràcies! 🙏🏻❤️Benvolguts,
Com n’arriba a ser d’interessant (i important!) que de mica en mica es pugui anar obrint el camí del diàleg entorn de la mort!
Sempre he pensat que, mentre continuem sembrant cuirasses entorn d’aquest tema, ens serà molt difícil poder posar paraules i disposar d’eines i, per tant, poder trobar la manera d’acompanyar o travessar el camí del dol i la mort que tots tenim ben assegurat en algun moment o altra de les nostres vides.M’imagino que, com molts de vosaltres, des de ben joveneta he topat, també, amb la por que per “cultura” no ha permès que pogués parlar d’aquesta qüestió amb les persones amb qui creia que en podia parlar: els meus pares. Sempre que he plantejat aquest tema (o el de la donació d’òrgans, o el testament vital) em trobo per resposta el neguit d’uns pares que no saben com poder parlar tranquil·lament amb la seva filla de tot això, encara que només sigui per poder verbalitzar la seva por. Potser per això, considero tan important i necessari poder parlar d’aquest tema ja des de la tendra infància, sigui amb els propis fills i filles o amb els infants de l’escola.
Considero un tresor els materials que s’estan editant actualment en l’àmbit editorial i com aquests permeten apropar i fer avançar en la “normalització” del que em sembla que encara és un tema força tabú. Ben segur que podríem elaborar una llarga llista de llibres, contes i àlbums il·lustrats que ens podrien representar una bona ajuda per tal de poder acompanyar les nostres possibles paraules quan estem amb aquests infants. Gosaré anotar, però, tan sols alguns títols que considero preciosos per tot el que aquests m’han ofert o em sembla que poden oferir:
-La gota d’aigua, segons Raimon Pannikar. Un àlbum escrit i il·lustrat per Inês Castel-Branco, amb una guia d’en Xavier Melloni, i editat per Akiara books. (Aquí us deixo l’enllaç del booktrailer per si hi voleu fer una ullada: https://vimeo.com/263774196). Senzillament, preciós!
-La gota i el cirerer. Un altre àlbum il·lustrat escrit per Mario Satz, il·lustrat per Albert D. Arrayás i editat per Babulinka Books. Tot i que aquest àlbum està concebut com una poètica història sobre la por als canvis, considero que també és extraordinari per conduir el tema de la mort.
-L’arbre generós. Un àlbum il·lustrat de Shel Silverstein que es va editar per primera vegada el 1964 i que ha estat traduït a nombroses llengües, que ha estat força anys descatalogat, però que ara es pot tornar a trobar a les llibreries editat per Kalandraka. Tal com indica el títol d’aquesta història, el principal fil conductor d’aquesta és la generositat, que es teixeix de bracet amb el de l’amistat, però just al final també s’hi pot percebre la presència de la mort. D’aquesta història en Toni Giménez en va fer una preciosa cançó que porta el mateix nom que el títol d’aquest àlbum. A vegades m’he trobat algun infant que m’ha fet saber que, tot i agradar-li molt aquesta cançó, no la podia cantar perquè es “desmuntava”… (I això és un altre dels indicadors que em fa pensar la feina que encara ens queda per fer en tot aquest terreny…!)Salut i una forta abraçada per tots!
Bon dia a totes i tots,
Aquests dies he anat molt enfeinada i no he pogut assistir a les xerrades en directe, però ahir, encara que tard ,em vaig connectar. Celebro que es treballin aquests temes en espais oberts i seriosos com aquest i les aportacions que es van fer ahir em van suggerir aquesta petita aportació al grup.
Treballo de psicòloga i vaig realitzar un màster en dol a l’Institut IPIR de Barcelona . Us recomano algun llibre, que de ben segur que coneixeu, i que principalment van dirigits a les mestres i professionals de l’educació que esteu en el grup , que he comprovat en sou unes quantes.
– El Centre educatiu del dol . Àngels Miret
– Jo també em moriré ? . Xusa Serra
– El missatge de les llàgrimes . Alba Payàs ( aquest és més genèric , no tan dirigit a l’àmbit educatiu) . L’Alba Payàs va ser directora del meu màster i va tenir el privilegi de conèixer i fer la formació amb Elisabeth Kluber Ross.
Agraïr-vos totes les aportacions que feu i em fa molt feliç haver trobat aquest espai per aprendre i compartir.Una forta abraçada !!
Moltes gràcies Lali, en prenem nota:) Tant de bo puguis recuperar tota la sessió d’ahir amb el Dr.Sans (ja està penjada); va ser molt interessant.
Una forta abraçada, i fins aviat
Gaspar HernandezLa seguretat amb que parlava l’altre dia el Dr. Sans dóna pau. Tant de bo, ho hagués viscut així les vegades que m’he topat amb situacions en les que no he pogut trobar explicació, ni m’he atrevit a compartir.
Tenir la intuició que algú morirà. Què fer amb això?
La mort i el que l’envolta és un misteri.
El meu pare, amb una malaltia terminal, sabia que no arribaria al cap de setmana quan li van dir que el metge era fora. Va morir el divendres d’aquella setmana.
Ma mare no es trovaba bé i, tot i que el metge en la visita del dia anterior no ens va dir pas res, quan li vaig tocar la panxa vaig intuir que no li quedava gaire temps. Així va ser, als pocs dies,mentre, sedada, deixava de respirar la vaig abraçar fort per despedir-me. Tornava a respirar. No la facis patir més, deixa-la marxar. I quan va tornar la quiedtud del pit vaig despedir-me’n interiorment.
Recordo quan va morir l’oncle, salesià a Martí-Codolar, on l’havia ajudat uns quants estius de joveneta. Vaig anar-lo a veure, quan ja estava inconscient. Vaig sortir al cotxe i al tornar alguna cosa em va fer mirar cap amunt, una senaació de despedida i una veu dins meu que deia “ens ho vam passar bé aquells estius”. A punt de trucar a l’interfon de la porta, em sona el mòbil: “el tiet acaba de morir”. Estic a la porta, pujo.L’avi va morir quan jo tenia onze anys, un 31 de desembre minuts abans de les campanades. Un any abans jo em posava a plorar en aquell mateix moment amb la certesa que l’any vinent faltaria algú de la familia. Potser va ser casualitat. Com quan, fa pocs anys, passant davant del tanatori de la Ronda de Dalt vaig tenir la certesa que en dues setmanes estaria allà. Així va ser.
Potser casualitats, però quan son al voltant de la mort i no en tens cap control t’estimaries més no saber-ne res.
Vaig obrir-me a parlar-ho amb una psicóloga amb la mala fortuna que a l’obrir el cor, d’això tant amagat, em va arribar informació sobre ella i que faltaria en breu alguna dona de la seva familia.
Hi ha coses que espanten i que no saps qui et pot ajudar a sostenir-les sense posar-te l’etiqueta de malalt mental. I calles i segueixes sense comprendre fins que la vida segueix empenyent-te a cercar respostes que et portin pau interior. I t’obres a allò que et fa més por.
Arrel d’aquesta darrera experiència m’he anat obrint a compartir-ho amb companyes del món sanitari i es sorprenent que aquestes coses son mes freqüents del que ens pensem i que ho callem. Fins hi tot, quan ho parles “off de record” amb companys psicòlegs manifesten allò que dins la consulta negaran i ho tractaran com a alucinacions.
Com en una crisi d’angoixa la única sortida és perdre la por i obrir-se a l’experiència. Que diferent seria viure acollint la mort com una part més de la vida, sense por, poder parlar-ne i acompanyar-nos desde petits amb aquesta certesa que transmetia el Dr. Sans que després quan veiem el besllum de felicitat que hi ha al darrera, no en voldriem tornar.
Una abraçada!
Bona tarda,
Acabo de llegir l’article enviat de la entrevista a Cristobal Jodorowsky. Em sembla molt interessant el tema del xamanisme. Curiosament aquest cap de setmana va sortir el tema del xamanisme transcultural així que aprofito per preguntar per aquí si algú en té alguna experiència i/o em pot recomanar o suggerir…
Aprofito també per preguntar, Gaspar, si en parles en algún programa a l’Ofici de Viure i referents.
Gràcies.
Una abraçada!
La vida és tan fràgil…
Així és com comença una de les últimes cançons que va escriure Txarango, que forma part del que va ser el seu darrer disc (“De vent i ales”), i que havia escoltat innombrables vegades, sovint acompanyant algun dels moltíssims trajectes que faig cada dia en cotxe.
Fins fa pocs dies m’imagino que tan sols l’havia “escoltat”, mentre el meu cap anava enfilant i cabdellant un pensament darrere l’altre; fins fa pocs dies m’imagino que tan sols n’havia guardat la boniquesa del que desprèn la seva música; fins fa pocs dies no era conscient del que realment guardaven les seves paraules… Va ser en un dels trajectes que vaig fer la setmana passada, i després d’un grapat de setmanes de no escoltar aquest disc que, tot just arrencar aquesta cançó, “Les coses senzilles”, se’m va fer intensament present el doctor Manel Sans i tot el que ens va oferir la setmana anterior en el que va ser la nostra darrera connexió. Pell de gallina, la sensació que el temps s’atura malgrat percebre el constant moviment del cotxe que tenia sota el control de la meva persona, el buit a les orelles però una gran obertura a la cançó que estava sentint, el meu fill petit demanant-me: “Mare, què vol dir recorrent el camí, comprenent el mandala?” (que es canta tot just a l’inici d’aquesta cançó). Vaig pensar que era talment com si Txarango hagués escrit aquella cançó després d’haver escoltat el Dr. Sans…! Un cop acabada, vaig tenir claríssim que la compartiria amb tots i totes vosaltres:
La vida és tan fràgil,
És tan fràgil estar aquí
Recorrent el camí,
Comprenent el mandala…
T’ho posaré fàcil;
Sé que demà no estarem vius.
No estarem vius.
Tu i jo serem uns altres.
I reptes, llocs i gent
Seran només pols en el temps.
Som de vent i ales.
Som de vent i ales.
Provant de viure lent
Anem cuidant d’aquest present.
D’aquest present.
He vist la mort vetllar el meu llit
I sé que serà bonic deixar aquest cos a terra.
Perquè ressoni a l’infinit, he fet
Aquesta cançó per no guanyar cap guerra.
Tenim el cor rebel.
La vida és tan fràgil,
És tan fràgil estar aquí
Recorrent el camí,
Agraint cada passa…
T’ho posaré fàcil;
Sé que demà no estarem vius.
No estarem vius.
Tu i jo serem uns altres.
I reptes, llocs i gent
Seran només pols en el temps.
Som de vent i ales.
Som de vent i ales.
Provant de viure lent
Anem cuidant d’aquest present.
D’aquest present.
He vist la mort vetllar el meu llit
I sé que serà bonic deixar aquest cos a terra.
Perquè ressoni a l’infinit, he fet
Aquesta cançó per no guanyar cap guerra.
Tenim el cor rebel.
Tan difícil dir-nos les coses senzilles…
Tan difícil fer-nos més fàcil la vida…
Tu ja ho saps; a vegades no trobo el camí
I al final d’aquest laberint només hi ha…
Només hi ha un t’estimo.Salut i a reveure!
- Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.