Quan era molt joveneta, el meu pare un dia em va dir (com a consell de vida) que procurés no haver de penedir-me mai de res. No sé si és per això, o per la meva manera de ser i de fer (que em desagrada molt el possible malentès, la discussió, el fet que algú pugui estar patint…), o moguda per les paraules de l’Assumpció Salat que m’ha fet descobrir els “entrenadors de la vida”, que se’m fa difícil haver de practicar el perdó, perquè ja no arribo a la situació d’haver de perdonar (i no penso, en absolut, que això sigui una sort o una virtut!). Quan em trobo davant d’una situació que m’ha pogut generar dolor (o enfadament, o…) sovint m’adono al cap de poc que no recordo part d’aquella situació. Llavors penso si és com un sistema de protecció del propi cos per evitar entrar en estats que em generin més patiment o em comportin haver d’arribar al perdó. Fins i tot davant de situacions que em va generar molt dolor i patiment, d’aquelles que semblen imperdonables, no he pogut guardar amb rancor. Sí que em trobo, però, que malgrat no senti el pes d’aquest dolor dins meu, hi ha moments o situacions de la vida que em generen una certa remor interna de malestar o de trencadissa perquè desvetllen aquests fets o situacions viscudes… Potser el gran aprenentatge que em convé és el de poder-me enfadar i haver de travessar el perdó?
Salut i una forta abraçada per tots!
