Després de llegir el llibre “La sanación silenciosa” he anat escoltant algunes converses de Youtube de la Jai i l’Alicia. Em pregunto que hagués passat si l’Alicia no s’hagués trobat amb un amic budista que li digués que aquella experiència era un despertar, una “iluminació”, revestint-ho amb tot de connotacions i termes budistes. Donant un sentit, una interpretació i una direcció.
Podriem entrar a no analitzar-ho, dir que les casualitats no existeixen i un seguit de sortides intel·lectuals en les que ens hi podem perdre. Ho dic perque l’atribució que en fem de l’experiència pot portar a llocs molt diferents. A vivències inclusives o excloents socialment, depenent en gran mesura de l’acompanyament posterior.
Que hagués passat si li hagués explicat això mateix a un psiquiatra o a un psicòleg “convencional”? Possiblement no ho hagués explicat, anticipant una resposta negativa, desqualificadora. Al·lucinacions, deliris que amb quadre d’antecedents de malaltia mental el diagnòstic probable no crec que hagués estat el de despertar espiritual espontani. Tot i que l’experiència hagués estat la mateixa, la posterior atribució n’hagués transformat l’evolució i el resultat final.
Això em fa plantejar que “la veritat” no es pas tan important com la vivència en si. I si hi ha mirades que ens obren el cor, que ens ajuden a elevar-nos, a sentir la vida més lleugera i plàcida que importa si són o no “certes”. Son i està bé així.
Una abraçada!