No hi ha paraules… Doncs sí, es fa difícil gosar deixar-ne alguna d’escrita, especialment al costat de totes les que en Francesc Torralba ha deixat tan ben “endreçades”, una darrere l’altra, en aquest preciós llibre. Tot i això, no puc deixar de fer palès com el pulcre i delicadíssim exercici que porta a terme l’autor davant d’una situació emocionalment tan intensa i sacsejadora, ajuda fins i tot a qui ho llegeix per no deixar-se arrossegar pel camí de “l’emoció desbocada”.
Encara no he pogut arribar al final d’aquest llibre, però goso deixar anotat algun petit pensament del qual he anat prenent nota mentre l’anava llegint:
-Quin missatge tan poderós el del canvi que comporta en la pròpia persona el fet d’assumir en comptes del d’acceptar.
-Em meravella l’endreça conceptual que comporta la cura de les paraules que sempre fa en Francesc Torralba.
-Estic convençuda que aquesta tria/ús precís del llenguatge també condueix a un camí diferent de “reconstrucció” de la persona. (Pensament que també em condueix a la importància del com “ens parlem” a nosaltres mateixos, de quin llenguatge utilitzem per dirigir-nos al nostre ésser, i la cura, creixement o evolució que aquest ens proporciona).
Abans de tancar aquest missatge, tan sols anotar com m’ha agradat poder escoltar el programa “M’ajuda parlar de la mort del meu fill” que es va emetre el 21 d’octubre a L’ofici de viure, així com la conversa/entrevista “Déu no és un lampista” que va establir en Francesc Torralba amb la Sílvia Cóppulo, el passat 27 d’octubre, al programa El divan.
Salut i una abraçada per tots,
Queralt