[Isa Casadevall Simón]

Gràcies per aquest debat sobre les relacions. A mi la vida em va situar en una família amb tres germans i jo, l’única dona (això ja marca!). Han passat els anys i cadascú ha fet el seu camí, i el meu ha estat el de la lingüística i el de l’autocononeixement i creixement interior. I han passat més anys, fins que a dia d’avui, amb el meu pare que es va morir elegantment en tres setmanes d’un càncer de pàncrees ja fa 27 anys, ens toca viure amb una mare de 90 anys amb Alzheimer. La implicació dels quatre germans era molt desigual, ho és encara, i jo, que era més ignorant que ara, em dedicava a renyar i a enfadar-me amb ells Jperquè no feien el que jo creia que havien de fer. Gran error! Un dia, una bona amiga em va dir: tu no ets ningú per dir als teus germans el que han de fer. Has de fer el que creus que has de fer tu i prou. Una lliçó que li agrairé tota la vida. Vaig anar canviant la meva estratègia, vaig anar entenent que tots quatre fèiem el millor que sabíem. Vaig deixar de rondinar, els vaig dedicar temps interior un per un, com un perdó mutu, i vaig comunicar de què em faria càrrec jo sense dir el que havien de fer ells. Sí que vaig practicar el que avui dèieu del metre i mig interior, però amb pau. I tot va anar canviant. Ells van anar agafant més responsabilitat i jo visc actualment una situació difícil, com ells, sense fer-me càrrec de coses que no em corresponen. I tant que naixem amb nivells de consciència diferents, i quan te n’adones, t’envaeix una gran compassió (que no pena) en algunes situacions, i una gran necessitat d’aprendre i, com deia l’Assumpció, d’experimentar per aprendre encara més. Ara veig que els meus germans no són uns penques, simplement no en saben més, però n’estan aprenent. La meva capa de salvadora malhumorada no els deixava créixer. Jo tampoc no en sabia més.
Gràcies a tothom! Ara mateix escoltaré els dos podcasts del Namasté 😉
Isa Casadevall

[Montse Fortuny Obiols]

Isa, comparteixo i em reconec en això que expliques. Tinc dos germans homes i jo, dona, a qui atribuim el rol de cuidador-a? Com influeixen els rols socials en aquest cas? Ser dona o ser home implica nivells de consciència diferents? I, em pregunto, com és que som majoritariament dones en aquesta comunitat liderada per un home (jeje amb tots els respectes, Gaspar)? Que passa amb els homes, tenen un nivell de consciència superior i no els cal creixement personal?
….

[Gaspar Hernández]

Isa, moltes gràcies per compartir la teva experiència. Espero i desitjo que pugui ser útil a d’altres persones de la Comunitat. Si tenim temps, a la propera trobada via Zoom, m’agradaria llegir-ne un fragment..
Una abraçada!

[Autor]

Entrades