- Aquest tema té 2 respostes, 3 opinions, i s'ha actualitzat per última vegada el fa 1 any, 3 mesos per
.
-
Entrades
-
Segurament, dimecres 24 d’agost no em podré connectar al club de lectura. Voldria deixar, almenys per escrit, la meva felicitació a l’autor perquè el llibre m’ha agradat moltíssim.
No només l’estil d’escriure d’Alzamora, sinó com és capaç d’apropar el lector al sentiment d’amor incondicional que uneix humans i gossos. Jo tinc un gos, Spot, de dos anys i mig i m’he sentit molt identificada amb la relació que s’estableix entre el protagonista i la seva gossa. Gairebé notes dins teu l’amor entre el protagonista i na Taylor. És una relació on no fan falta paraules. De fet, les paraules sobren una mica en el relat: “parlar poc és la millor manera de no dir estupideses”. Quina gran veritat! Que bé si estéssim tots més calladets! També és un llibre curt. No li cal més.El relat em va atrapar de seguida. De fet, per mi va ser com a hipnòtic. Era molt fàcil entrar en l’ambient degradat i els personatges. Personatges solitaris, pintorescos, outsiders, com a descol·locats i que, malgrat estar envoltats de gent, romanen desconnectats i incomunicats entre ells, erràtics, com el protagonista després de l’assassinat de la Taylor.
La mort de na Taylor és un fet lamentable i incomprensible, però sense cap explosió sentimental ni de recerca del culpable ni de la venjança. Hi ha com una acceptació del dolor, tal com parlava Joan Garriga en una de les últimes trobades i en el seu magnífic llibre, i no hi ha una recreació en el sofriment per la pèrdua.
També he agraït molt que el relat sigui lineal en el temps, sense salts temporals ni els flashbacks que estan tan vigents en bona part de la literatura actual. M’ha fet la sensació com si l’autor escrivís tal com raja, tal com li vénen els pensaments. Potser aquesta és la clau que m’ha mantingut atrapada en la lectura.
La intensitat de la primera part però es perd en la segona, molt més erràtica. Potser realment és una fórmula buscada intencionadament per l’autor per expressar el dolor i la pèrdua del punt de referència que na Taylor representava per al protagonista.
El destí, la vida, allò que ens espera… no ens ha estat revelat. És com el protagonista, que camina molt. Simbòlicament, també l’amic a qui assassinen es diu Caminada. És com una metàfora de la vida. Anem errant pels camins de la vida fins que, no sabem quan, el camí s’acaba. Tal com diu Alzamora, “la vida consisteix a veure’ns morir els uns als altres (…). Tot allò que viu, mor. (…) Els éssers vius ens esvaïm dins el no-res de la mateixa manera que hem vingut al món, de forma incomprensible”. Així també acaba la novel·la, de forma sobtada i, potser, “de forma incomprensible”.
Benvolguda Núria, moltes gràcies pel teu comentari sobre “Ràbia”. Estic d’acord amb tu, en molts aspectes. Si et sembla bé, en llegiré un fragment durant la trobada del Club de Lectura. Una llàstima que no hi puguis ser:) Una abraçada ben forta, i fins aviat!
La manca de respecte com a forma d’autodeterminació, deia ahir en Sebastià Alzamora. Un relat conscient on el protagonista relata l’exterior i l’interior d’una realitat, un contex i una vivència. Lineal. En el present.
Estar present per poder gestionar les emocions, dèia la Paula Folch. Autoconeixement, què és meu i què és de l’altre. Tallar la circularitat i el contagi social, on perdem el fil, per evitar malestar i conflictes que no ens pertanyen i que ens perturben la pau interior.
Sóc concient que llegir el llibre “Ràbia” em perturba, llegir-lo genera dins meu un malestar. Em genera rebuig el relat social, el context. Per contra, el relat al voltant de na Taylor m’atrau, m’emociona i em duu tendresa. Mobilitzen emocions i aquestes emocions ens mobilitzen a nosaltres per prendre acció. És un llibre si no m’agrada el tanco.
En sóc responsable d’aquesta ràbia que l’altre aboca? En puc respondre? Si em faig meva la seva emoció per contagi (o excés d’empatia) em veig potser obligada a prendre acció, cap a dins generant culpa, ràbia, tristesa, emocions paràsites. O la projecto cap a fora… generant un cercle viciós omb accions totalnent imprevisibles, inconscients i erràtiques desconnectades de la font primaria d’aquesta emoció legítima. Generant confusió i maleatar totalment innecessari i improductiu.
Ser concient. Que no em calgui faltar el respecte a ningú per saber qui sóc.
Gràcies per aquest espai i propostes de reflexió que ens acompanyen durant uns dies permetent aprofundir-hi i aprendre en companyia.
Una abraçada!
- Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.