S'està mostrant 6 entrades - de la 1 a la 6 (d'un total de 6)
  • Autor
    Entrades
  • #6276
    Gaspar Hernandez
    Superadministrador

    Aquest mes a La Comunitat L’art de viure parlarem de la resiliència, amb la psicòloga Assumpció Salat. A partir d’un diagnòstic mèdic, en primera persona. També continuarem donant eines per al dia a dia -per a les nostres relacions- basades en el seu mètode Namasté. La trobada serà aquest dimecres 3 d’abril a les 19.00.
    I al Club de Lectura -el dimecres 17 d’abril, a les 19.00- parlarem amb el psicòleg Xavier Guix, a partir del seu llibre “El problema de ser demasiado bueno”.
    D’altra banda, he repetit una de les meditacions que han tingut més bona acollida (tal i com us vaig dir a les persones que vau venir a l’últim retir L’art de viure). La meditació sense concentració. Ja la teniu enregistrada.

    #6399
    Montse Soler urra
    Participant

    Bona tarda,
    Faig una entrada en relació a la trobada del dia 3 d’Abril. Us he conegut, i m’he afegit a la vostra comunitat ara fa pocs dies, i no vaig poder participar de la trobada. Volia agrair a l’Assumpció les seves paraules, i l’honestedat amb la que comparteix la seva experiència, sentiments i pensaments. Us agraeixo també a tots i totes les vostres aportacions.
    Jo volia afegir el meu testimoni, també, com a mare que fa 23 anys que acompanya un fill amb una malaltia molt greu, de caràcter neurodegeneratiu, molt minoritària, i incurable. Tant sols hem pogut provar tractaments o intervencions preservadores amb la finalitat de millorar la seva qualitat de vida. Ara estic encarant la seva mort, perquè es troba al final de la seva vida. I si l’Assumpció diu “la vida va a favor teu”, jo dic: “la vida ha anat a favor meu, nostre, i la mort també”.
    Estic experimentant que és quan acceptes íntimament la mort quan et permets viure i gaudir la vida. I en el seu cas, i degut a la salut tan i tan fràgil que té el meu noi, quan ens deixi trobarà pau i alliberament allà on vagi. Deixar anar és estimar, i no vol dir rendir-se. Moltes vegades em sembla que el meu fill Roger ha fet el mateix camí de creixement, ja que ha sigut sempre (i és encara) la persona més agraIda i carinyosa que conec, i ha anat acceptant les creixents limitacions provocades per la degeneració del seu cos i organisme, amb una dignitat admirable. I jo estic agraïda per haver pogut i sabut captar la seva saviesa, i que m’ha permès aprendre a viure.
    No canviaria el nostre camí per res del món, i ho dic sincerament. Ningú està preparat per a sobreviure un fill, i entomar aquesta notícia quan ell tenia només dos anys, va ser també una sorpresa inesperada. Però alhora, va permetre que jo creixés interiorment, i aprengués a estimar amb majúscules. Tot passa per alguna cosa, n’estic ben segura.
    Espero que aquestes paraules aportin calidesa i sentit a algú que es trobi acompanyant en la malaltia d’ un ésser estimat.
    Moltes gràcies per haver creat un espai com aquest!
    Montse

    #6400
    Montse Soler urra
    Participant

    Volia afegir també que el llibre al que fa referència la Mercè (infermera) és “La mort íntima”, de Marie de Hennezel. És un llibre preciós, que parla de l’enfocament de la mort des de la dignitat i amor. Fa anys el vaig llegir, i darrerament l’he tornat a rellegir, ja que estem en contacte ja amb el servei de pal.liatius (PADES), que fan una feina admirable, per cert. I en aquesta darrera lectura, hi he trobat encara més sentit i bellesa a cadascuna de les paraules.
    Montse

    #6419

    Vaig endarrerida de lectures.
    Malgrat que aquesta forma part de les moltes altres lectures que tinc pendents o que, dit d’una altra manera, he afegit als llibres que tinc moltes ganes de poder llegir, sí que he escoltat el podcast “Ser massa bona persona” que el passat 23 de març va emetre L’ofici de viure amb el mateix Xavier Guix, juntament amb Antonio Bolinches. I he de dir que, igual que em va passar amb la lectura del llibre “Soc sensible. Aprendre a conviure amb l’alta sensibilitat” de l’Anna Romeu, l’escolta d’aquest programa també em va resultar com una bufetada acompanyada d’alleujament. Que una persona sàvia com en Xavier Guix endreci i posi paraules de manera tan clara i entenedora al grapat d’observacions i conclusions que havia anat fent i a les quals havia anat arribant amb el pas del temps (després de fer molts tombs, cabdells i reflexions de mi mateixa), no deixa de ser sacsejador però, alhora, ofereix “consol” a l’entendre que no deixes de formar part d’un cert “col·lectiu”. Desitjo que, amb les eines que pugui recollir de la trobada d’avui, juntament amb les que reculli de la lectura d’aquest seu llibre, pugui començar a ser capaç d’enfilar una nova agulla que em permeti teixir en una nova direcció.

    (Tampoc vaig poder deixar de recordar un mestre de quan era petita que sempre ens deia: “Ser dues vegades bo, és ser bobo”…). (Sort que anem avançant!)

    #6420

    Benvolguda Montse,
    Quin missatge més corprenedor, però alhora, carregat de saviesa i esperança! Recullo i acullo aquestes paraules, juntament amb les que ens va oferir l’Assumpció Salat, amb profund agraïment i com si fossin una de les agulles que marquen el nord de la meva brúixola interior.
    Una dolça abraçada,
    Queralt

    #6469

    Hola a totes, agraïr les paralues de l ‘ Assumpció i de la Montse, q em marevella, per compartir la seva experiencia.
    Tambe agraïr a la meva amiga Mercè a posar paraules a la meva situació de com afrontar el diagnòstic greu de la meva mare.
    He pogut descobrir les meves resistencies, q son moltes, i estic treballant-me l’ acceptació i el rendir- me a la vida. I espero, com diu l ‘ Assumpcio que la vida confabuli a favor nostra. Per ara, tinc la immensa sort d’ acompanyar el final de vida.
    Gràcies per totes les vostres paraules.
    Cristina

S'està mostrant 6 entrades - de la 1 a la 6 (d'un total de 6)
  • Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.