S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Volia afegir també que el llibre al que fa referència la Mercè (infermera) és “La mort íntima”, de Marie de Hennezel. És un llibre preciós, que parla de l’enfocament de la mort des de la dignitat i amor. Fa anys el vaig llegir, i darrerament l’he tornat a rellegir, ja que estem en contacte ja amb el servei de pal.liatius (PADES), que fan una feina admirable, per cert. I en aquesta darrera lectura, hi he trobat encara més sentit i bellesa a cadascuna de les paraules.
MontseBona tarda,
Faig una entrada en relació a la trobada del dia 3 d’Abril. Us he conegut, i m’he afegit a la vostra comunitat ara fa pocs dies, i no vaig poder participar de la trobada. Volia agrair a l’Assumpció les seves paraules, i l’honestedat amb la que comparteix la seva experiència, sentiments i pensaments. Us agraeixo també a tots i totes les vostres aportacions.
Jo volia afegir el meu testimoni, també, com a mare que fa 23 anys que acompanya un fill amb una malaltia molt greu, de caràcter neurodegeneratiu, molt minoritària, i incurable. Tant sols hem pogut provar tractaments o intervencions preservadores amb la finalitat de millorar la seva qualitat de vida. Ara estic encarant la seva mort, perquè es troba al final de la seva vida. I si l’Assumpció diu “la vida va a favor teu”, jo dic: “la vida ha anat a favor meu, nostre, i la mort també”.
Estic experimentant que és quan acceptes íntimament la mort quan et permets viure i gaudir la vida. I en el seu cas, i degut a la salut tan i tan fràgil que té el meu noi, quan ens deixi trobarà pau i alliberament allà on vagi. Deixar anar és estimar, i no vol dir rendir-se. Moltes vegades em sembla que el meu fill Roger ha fet el mateix camí de creixement, ja que ha sigut sempre (i és encara) la persona més agraIda i carinyosa que conec, i ha anat acceptant les creixents limitacions provocades per la degeneració del seu cos i organisme, amb una dignitat admirable. I jo estic agraïda per haver pogut i sabut captar la seva saviesa, i que m’ha permès aprendre a viure.
No canviaria el nostre camí per res del món, i ho dic sincerament. Ningú està preparat per a sobreviure un fill, i entomar aquesta notícia quan ell tenia només dos anys, va ser també una sorpresa inesperada. Però alhora, va permetre que jo creixés interiorment, i aprengués a estimar amb majúscules. Tot passa per alguna cosa, n’estic ben segura.
Espero que aquestes paraules aportin calidesa i sentit a algú que es trobi acompanyant en la malaltia d’ un ésser estimat.
Moltes gràcies per haver creat un espai com aquest!
MontseBenvolguts,
Quina meravella, la xerrada amb la Marta Casarramona. Amb ganes de llegir el seu llibre.
Estic d’acord amb què haver fet un treball previ de creixement interior i introspecció ajuda a encarar i viure lles pèrdues. Jo estic vivint un dol aanticipat en relació a la propera mort ddel meu fill, afectat per una malaltia nneurodegenerativa, i que es troba al final de la seva vida. El fet de tenir un diagnòstic i pronòstic tan precoç (als seus dos anys de vida, i ara en té 23), ha permès que pugui preparar-me, i conseqüentment acompanyanr-lo a ell de la millor manera, amb serenitat i molt d’amor. Sé que és el millor que s’endurà amb ell quan marxi.
Com a societat, hem d’aprendre a acostar-nos a la mort, paralar-ne, acceptar-la i fer-la nostra. Només així l’hi perdrem la por. Vivim quan acceptem la mort.Benvolguts,
Quina meravella, la xerrada amb la Marta Casarramona. Amb ganes de llegir el seu llibre.
Estic d’acord amb què haver fet un treball previ de creixement interior i introspecció ajuda a encarar i viure lles pèrdues. Jo estic vivint un dol aanticipat en relació a la propera mort ddel meu fill, afectat per una malaltia nneurodegenerativa, i que es troba al final de la seva vida. El fet de tenir un diagnòstic i pronòstic tan precoç (als seus dos anys de vida, i ara en té 23), ha permès que pugui preparar-me, i conseqüentment acompanyanr-lo a ell de la millor manera, amb serenitat i molt d’amor. Sé que és el millor que s’endurà amb ell quan marxi.
Com a societat, hem d’aprendre a acostar-nos a la mort, paralar-ne, acceptar-la i fer-la nostra. Només així l’hi perdrem la por. Vivim quan acceptem la mort.
