S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
La vida és tan fràgil…
Així és com comença una de les últimes cançons que va escriure Txarango, que forma part del que va ser el seu darrer disc (“De vent i ales”), i que havia escoltat innombrables vegades, sovint acompanyant algun dels moltíssims trajectes que faig cada dia en cotxe.
Fins fa pocs dies m’imagino que tan sols l’havia “escoltat”, mentre el meu cap anava enfilant i cabdellant un pensament darrere l’altre; fins fa pocs dies m’imagino que tan sols n’havia guardat la boniquesa del que desprèn la seva música; fins fa pocs dies no era conscient del que realment guardaven les seves paraules… Va ser en un dels trajectes que vaig fer la setmana passada, i després d’un grapat de setmanes de no escoltar aquest disc que, tot just arrencar aquesta cançó, “Les coses senzilles”, se’m va fer intensament present el doctor Manel Sans i tot el que ens va oferir la setmana anterior en el que va ser la nostra darrera connexió. Pell de gallina, la sensació que el temps s’atura malgrat percebre el constant moviment del cotxe que tenia sota el control de la meva persona, el buit a les orelles però una gran obertura a la cançó que estava sentint, el meu fill petit demanant-me: “Mare, què vol dir recorrent el camí, comprenent el mandala?” (que es canta tot just a l’inici d’aquesta cançó). Vaig pensar que era talment com si Txarango hagués escrit aquella cançó després d’haver escoltat el Dr. Sans…! Un cop acabada, vaig tenir claríssim que la compartiria amb tots i totes vosaltres:
La vida és tan fràgil,
És tan fràgil estar aquí
Recorrent el camí,
Comprenent el mandala…
T’ho posaré fàcil;
Sé que demà no estarem vius.
No estarem vius.
Tu i jo serem uns altres.
I reptes, llocs i gent
Seran només pols en el temps.
Som de vent i ales.
Som de vent i ales.
Provant de viure lent
Anem cuidant d’aquest present.
D’aquest present.
He vist la mort vetllar el meu llit
I sé que serà bonic deixar aquest cos a terra.
Perquè ressoni a l’infinit, he fet
Aquesta cançó per no guanyar cap guerra.
Tenim el cor rebel.
La vida és tan fràgil,
És tan fràgil estar aquí
Recorrent el camí,
Agraint cada passa…
T’ho posaré fàcil;
Sé que demà no estarem vius.
No estarem vius.
Tu i jo serem uns altres.
I reptes, llocs i gent
Seran només pols en el temps.
Som de vent i ales.
Som de vent i ales.
Provant de viure lent
Anem cuidant d’aquest present.
D’aquest present.
He vist la mort vetllar el meu llit
I sé que serà bonic deixar aquest cos a terra.
Perquè ressoni a l’infinit, he fet
Aquesta cançó per no guanyar cap guerra.
Tenim el cor rebel.
Tan difícil dir-nos les coses senzilles…
Tan difícil fer-nos més fàcil la vida…
Tu ja ho saps; a vegades no trobo el camí
I al final d’aquest laberint només hi ha…
Només hi ha un t’estimo.Salut i a reveure!
Benvolguts,
Com n’arriba a ser d’interessant (i important!) que de mica en mica es pugui anar obrint el camí del diàleg entorn de la mort!
Sempre he pensat que, mentre continuem sembrant cuirasses entorn d’aquest tema, ens serà molt difícil poder posar paraules i disposar d’eines i, per tant, poder trobar la manera d’acompanyar o travessar el camí del dol i la mort que tots tenim ben assegurat en algun moment o altra de les nostres vides.M’imagino que, com molts de vosaltres, des de ben joveneta he topat, també, amb la por que per “cultura” no ha permès que pogués parlar d’aquesta qüestió amb les persones amb qui creia que en podia parlar: els meus pares. Sempre que he plantejat aquest tema (o el de la donació d’òrgans, o el testament vital) em trobo per resposta el neguit d’uns pares que no saben com poder parlar tranquil·lament amb la seva filla de tot això, encara que només sigui per poder verbalitzar la seva por. Potser per això, considero tan important i necessari poder parlar d’aquest tema ja des de la tendra infància, sigui amb els propis fills i filles o amb els infants de l’escola.
Considero un tresor els materials que s’estan editant actualment en l’àmbit editorial i com aquests permeten apropar i fer avançar en la “normalització” del que em sembla que encara és un tema força tabú. Ben segur que podríem elaborar una llarga llista de llibres, contes i àlbums il·lustrats que ens podrien representar una bona ajuda per tal de poder acompanyar les nostres possibles paraules quan estem amb aquests infants. Gosaré anotar, però, tan sols alguns títols que considero preciosos per tot el que aquests m’han ofert o em sembla que poden oferir:
-La gota d’aigua, segons Raimon Pannikar. Un àlbum escrit i il·lustrat per Inês Castel-Branco, amb una guia d’en Xavier Melloni, i editat per Akiara books. (Aquí us deixo l’enllaç del booktrailer per si hi voleu fer una ullada: https://vimeo.com/263774196). Senzillament, preciós!
-La gota i el cirerer. Un altre àlbum il·lustrat escrit per Mario Satz, il·lustrat per Albert D. Arrayás i editat per Babulinka Books. Tot i que aquest àlbum està concebut com una poètica història sobre la por als canvis, considero que també és extraordinari per conduir el tema de la mort.
-L’arbre generós. Un àlbum il·lustrat de Shel Silverstein que es va editar per primera vegada el 1964 i que ha estat traduït a nombroses llengües, que ha estat força anys descatalogat, però que ara es pot tornar a trobar a les llibreries editat per Kalandraka. Tal com indica el títol d’aquesta història, el principal fil conductor d’aquesta és la generositat, que es teixeix de bracet amb el de l’amistat, però just al final també s’hi pot percebre la presència de la mort. D’aquesta història en Toni Giménez en va fer una preciosa cançó que porta el mateix nom que el títol d’aquest àlbum. A vegades m’he trobat algun infant que m’ha fet saber que, tot i agradar-li molt aquesta cançó, no la podia cantar perquè es “desmuntava”… (I això és un altre dels indicadors que em fa pensar la feina que encara ens queda per fer en tot aquest terreny…!)Salut i una forta abraçada per tots!
El passat dijous 25 d’agost vaig escoltar un programa que, en aquell moment vaig pensar que m’agradaria poder compartir amb tots vosaltres, però encara no ho havia fet. Dimecres passat, després de la intervenció de la Núria Medrano on posava de manifest la importància de la música com a eina per assolir o transitar per diferents nivells i estats de consciència, em va ressonar de nou aquell programa alhora que vaig sentir dins meu l’impuls de poder-vos-el apropar. Provo, doncs, de posar fil a l’agulla!
El dijous 25 d’agost era l’endemà del dimecres 24, dia que ens vàrem connectar els integrants de la comunitat de l’Art de viure juntament amb en Sebastià Alzamora per tal de compartir el seu llibre “Ràbia”. Aquell dia, com tots els que van formar aquella quarta setmana d’agost, deixava els meus fills molt d’hora a un petit poblet del Moianès on hi passaven tot el dia formant part d’una orquestra que cada estiu es reuneix durant una setmana per muntar el repertori dels concerts que ofereixen a l’acabar aquella setmana. Aquell dia, com tots els que van formar aquella quarta setmana d’agost, jo tornava cap a casa sentint una plàcida joia interna al veure com aquests fills anhelen aquestes vivències malgrat la seva jovenesa, al mateix temps que gaudint del paratge que ens acompanya per aquestes terres, i percebent una lluïssor especial al dia a l’estar encara immersa en el record de la tarda viscuda el dia abans amb tots vosaltres. I aquell dia, com tots els dies d’aquella setmana, feia el trajecte de tornada cap a casa tot escoltant Catalunya Música. En aquell moment d’aquell 25 d’agost sonava “El violí vermell” (un programa setmanal de música de cinema que s’emet per Catalunya Música), i es va comentar la pel•lícula “Copying Beethoven”. Xavier Cazeneuve, el presentador d’aquest programa, l’introduïa tot dient que amb aquell programa es parlaria de què és la música, del que significa fer música i, per tant, art, i de com la música ens ha d’apropar a la comprensió del món que ens envolta. Jo us he de confessar que em van meravellar alguns fragments per la reflexió que suggerien més enllà del que pot suposar el fet més artístic o musical pròpiament dit, i per veure com de la mà del que ha semblat ser una persona aspra o difícilment accessible (tal i com habitualment s’ha “dibuixat” el personatge i figura de Ludwig van Beethoven), s’accedia a conceptes com l’ànima, l’agraïment, la transcendència del fet musical i com aquest et pot apropar a “Déu” (o a un ser suprem, a aquell estat més elevat de la consciència que comentàvem amb Miguel Iribarren).
Si us sembla bé, doncs, provo de compartir-vos l’enllaç d’aquest programa per si el voleu escoltar sencer (la qual cosa recomano!).
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-violi-vermell/la-musica-classica-al-cinema-copying-beethoven/audio/1111402/Tot i així, goso anotar uns minutatges concrets d’alguns dels moments que m’han fet connectar de manera més especial amb el que hem anat compartint a través de la comunitat de l’Art de viure:
• Del minut 4’40 al 6’40 (l’ànima)
• Del 8’27 al 9’45 (vivència de la veïna)
• Del 10 a l’11’40 (allò que el fa ser i sentir músic, la música com a llenguatge de Déu)
• Del 26 al 29’35 (desafiar la noció de la bellesa, comprensió-experiència, trobar el silenci de l’interior per poder sentir el cant de l’ànima)
• Del 39’23 al 39’40 (incomprensió)
• Del 39’50 al 43’45 (agraïment, comprensió i equilibri com a estat últim del coneixement)Salut i una forta abraçada per tots i totes,
Queralt
