S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Bon dia!
En la trobada d’aquest passat dimecres, mentre en Gaspar ens presentava el seu últim llibre, vaig fer referència a la meditació guiada “El diamant és aquí”, que el mateix Gaspar va compartir a través d’aquesta plataforma ja fa un temps enrere, com una bona pràctica per a “ajudar a desvetllar” la nostra consciència. Vaig comentar-vos com, amb aquesta meditació, recordava haver descobert com “l’espai”, o la “densitat” de la meva pròpia consciència. Suposo que hi vaig trobar el camí de la connexió, la presència, o el retrobament amb la meva pròpia consciència.I és així, però avui m’he adonat que tot això que us comento, malgrat poder-hi arribar amb aquesta meditació de “El diamant és aquí”, jo ho vaig fer amb una altra de les que també ens ha facilitat en Gaspar que es diu: “La naturalesa del jo”. No recordo, cronològicament endreçat en el temps, quina va ser la primera. Sí que recordo, però, que aquesta de “La naturalesa del jo” va ser (i m’és encara) una meditació molt intensa i poderosa per ajudar-me a recórrer aquest camí de consciència. (Però amb el neguit del directe, no vaig saber afinar prou bé…)
Salut i una forta abraçada per tots!
QueraltBona nit.
Demà ja farà quinze dies que ens vàrem trobar per última vegada, tot escoltant la Mònica Cunill. El que prèviament podíem haver pensat que hauria pogut ser una trobada enfilada pel fil de la tristesa, penso que mai va deixar de ser sostinguda per l’espurna de l’esperança.
Abans d’acomiadar-nos-en, em va agradar poder compartir amb tots vosaltres una il·lustració on, justament, l’esperança n’és la principal protagonista. I, malgrat vaig procurar donar resposta a la pregunta de la referència bibliogràfica d’on havia sortit aquesta il·lustració, un cop acabada la trobada vaig pensar que us ho compartiria a través d’aquest canal perquè em semblava que era més fàcil de poder-ne prendre nota, però encara no ho havia pogut fer… Doncs aquí va:
-“Always remember. The Boy, the Mole, the Fox, the Horse and the Storm.”, de Charlie Mackesy i editat per Penguin Random House, el 2025.Salut i esperança!
QueraltBon dia, Estel!
Quina alegria poder llegir tot això!
La veritat és que t’he tingut molt present, que el passat 31 d’octubre a primera hora del matí vaig fer la meva pràctica d’Ho’ponopono pensant amb tu, i que al llarg de tots aquests dies, malgrat no saber com havia anat la intervenció, sentia que havies d’estar bé.
Serà un goig, doncs, poder-nos retrobar i escoltar-te avui de nou.
Una abraçada,
QueraltNo hi ha paraules… Doncs sí, es fa difícil gosar deixar-ne alguna d’escrita, especialment al costat de totes les que en Francesc Torralba ha deixat tan ben “endreçades”, una darrere l’altra, en aquest preciós llibre. Tot i això, no puc deixar de fer palès com el pulcre i delicadíssim exercici que porta a terme l’autor davant d’una situació emocionalment tan intensa i sacsejadora, ajuda fins i tot a qui ho llegeix per no deixar-se arrossegar pel camí de “l’emoció desbocada”.
Encara no he pogut arribar al final d’aquest llibre, però goso deixar anotat algun petit pensament del qual he anat prenent nota mentre l’anava llegint:
-Quin missatge tan poderós el del canvi que comporta en la pròpia persona el fet d’assumir en comptes del d’acceptar.
-Em meravella l’endreça conceptual que comporta la cura de les paraules que sempre fa en Francesc Torralba.
-Estic convençuda que aquesta tria/ús precís del llenguatge també condueix a un camí diferent de “reconstrucció” de la persona. (Pensament que també em condueix a la importància del com “ens parlem” a nosaltres mateixos, de quin llenguatge utilitzem per dirigir-nos al nostre ésser, i la cura, creixement o evolució que aquest ens proporciona).Abans de tancar aquest missatge, tan sols anotar com m’ha agradat poder escoltar el programa “M’ajuda parlar de la mort del meu fill” que es va emetre el 21 d’octubre a L’ofici de viure, així com la conversa/entrevista “Déu no és un lampista” que va establir en Francesc Torralba amb la Sílvia Cóppulo, el passat 27 d’octubre, al programa El divan.
Salut i una abraçada per tots,
QueraltBenvolguda Montse,
Quin missatge més corprenedor, però alhora, carregat de saviesa i esperança! Recullo i acullo aquestes paraules, juntament amb les que ens va oferir l’Assumpció Salat, amb profund agraïment i com si fossin una de les agulles que marquen el nord de la meva brúixola interior.
Una dolça abraçada,
QueraltVaig endarrerida de lectures.
Malgrat que aquesta forma part de les moltes altres lectures que tinc pendents o que, dit d’una altra manera, he afegit als llibres que tinc moltes ganes de poder llegir, sí que he escoltat el podcast “Ser massa bona persona” que el passat 23 de març va emetre L’ofici de viure amb el mateix Xavier Guix, juntament amb Antonio Bolinches. I he de dir que, igual que em va passar amb la lectura del llibre “Soc sensible. Aprendre a conviure amb l’alta sensibilitat” de l’Anna Romeu, l’escolta d’aquest programa també em va resultar com una bufetada acompanyada d’alleujament. Que una persona sàvia com en Xavier Guix endreci i posi paraules de manera tan clara i entenedora al grapat d’observacions i conclusions que havia anat fent i a les quals havia anat arribant amb el pas del temps (després de fer molts tombs, cabdells i reflexions de mi mateixa), no deixa de ser sacsejador però, alhora, ofereix “consol” a l’entendre que no deixes de formar part d’un cert “col·lectiu”. Desitjo que, amb les eines que pugui recollir de la trobada d’avui, juntament amb les que reculli de la lectura d’aquest seu llibre, pugui començar a ser capaç d’enfilar una nova agulla que em permeti teixir en una nova direcció.(Tampoc vaig poder deixar de recordar un mestre de quan era petita que sempre ens deia: “Ser dues vegades bo, és ser bobo”…). (Sort que anem avançant!)
Benvolguts,
Davant la possibilitat que demà no pugui compartir la trobada que hi ha prevista amb la Marta Casarramona, i sense saber la direcció que prendrà aquesta trobada perquè encara no m’he pogut llegir el llibre proposat, goso deixar anotades algunes propostes de lectures que m’han ressonat tenint en compte el tema del dol que està previst tractar.Sabedora que tan sols són “petites lectures” bàsicament destinades a infants, i que cada cop s’estan editant recursos més bonics per poder acompanyar a aquestes edats més primerenques quan han de travessar un procés o experiència de dol, casualitats de la vida m’han fet ensopegar amb:
– “L’elefant” de Peter Carnavas, editat per Pagès editors i de la col·lecció Nandibú. Tot i que aquest llibre està adreçat a infants de 8 a 12 anys, penso que és una d’aquestes històries planeres de llegir més enllà d’aquesta franja. De la mà de la metàfora de l’elefant, pot resultar molt més fàcil d’ajudar a posar paraules i comprensió a una situació que no sempre en resulta.
– “El meu avi”, un menut àlbum il·lustrat de Ferran Orta, produït per El Cep i la Nansa Edicions. Aquest podria ser com un dels molts àlbums il·lustrats que s’han editat per parlar de la mort, de l’absència d’aquella persona estimada. I així és. Un petit àlbum il·lustrat, de manera subtil i delicada, en blanc i negre, on es parla de la vida, dels records, on hi plana constantment una dolça enyorança però, per sobre de tot, el teixeix l’amor, l’estimació.I l’últim llibre que fa moltíssimes setmanes que sentia que volia apropar-vos, és de narrativa per a adults. Un llibre que també va ser l’atzar de la vida qui em va portar a la presentació que en va fer la mateixa autora, Iolanda Batallé, que em va encuriosir des del primer moment que en van començar a parlar en aquesta presentació, i que em va captivar des de la primera fins a l’última pàgina llegida. Amb “Massa deutes amb les flors”, editat per Columna, van ser molts els moments i fragments d’aquest llibre que em feien ressonar pensaments compartits en aquesta comunitat. I, com que també hi ha una mort i un dol latent i molt present al llarg de tota aquesta història, aprofito aquesta ocasió per deixar-lo aquí escrit.
Salut i una forta abraçada per tots!
Benvolguts,
Suposo que, configurada pel context del lloc on vaig néixer i créixer, el concepte “compassió” sempre l’he viscut associat al de “pena”, “llàstima”. Suposo que, justament per aquesta associació, mai he viscut/percebut de manera massa positiva el fet de sentir compassió per algú o, encara més, pensar que sigui jo mateixa la que pugui generar compassió a algú (o sentir compassió per mi mateixa, que deu ser l’autocompassió). Amb aquesta mirada, la “compassió” entenc que no representa gaire res més que una feixuga llosa que recau damunt l’esquena d’algú…
D’un temps ençà, a mesura que vaig penetrant en tots aquests conceptes i aprenentatges, el de la “compassió” sento que és un dels que em costa més de poder comprendre i endreçar dins meu. L’encaminaria millor si aquest concepte l’acompanyés del de la “comprensió”? (Enfocat així, la “compassió” la veig com una forma de llum, que ofereix una nova mirada o perspectiva).Salut i fins demà,
QueraltBona nit, Mònica.
Doncs jo, per tenir-les al telèfon mòbil, obro aquesta comunitat des del mòbil i, un cop soc al contingut de cada mes, descarrego l’àudio de la meditació (a través dels tres punts en vertical que hi ha al marge dret de la pista de l’àudio), i llavors ja em queda a la carpeta dels arxius descarregats del mòbil.
No sé si et pot ser d’ajuda?
Salut,
QueraltNo sé si se n’ha de dir casualitat, coincidència, sincronisme, o ves a saber com, però molt sovint em passa que, després de viure alguna de les sessions de la Comunitat, topo amb algun element que m’enfila amb el tema tractat. Pocs dies després de l’última xerrada amb en Jordi Borràs entorn dels somnis, em vaig trobar un llibre a la secció de novetats de la biblioteca del poble que no puc deixar d’apropar-vos-el: “En King i les libèl·lules”, de Kacen Callender, editat per l’Altra Editorial. La quantitat de premis i reconeixements que se li han atorgat, malgrat ser una obra escrita tot just fa tres anys, ja donen una pista que no és una lectura qualsevol.
A la contraportada podem llegir: “És una història de creixement plena d’emoció sobre el dol, l’amistat, la família, la pertinença, la identitat i l’esperança. És impossible parlar-ne malament. T’acompanyarà fins i tot quan hagis acabat de llegir.” (Aisha Saeed). El que no diu, és que a aquesta història la subjecta i vertebra un esquelet molt especial: el món dels somnis. Els somnis que una persona anava anotant d’un germà que parlava mentre dormia i que ara que aquest germà ja no hi és; com aquest diari de somnis li permet retrobar-se, en certa manera, amb aquest ésser estimat (i “perdut”) i, alhora, com la relectura que en fa ara aquest noi li permet comprendre el que en un primer moment li podien semblar paraules dites sense sentit per un germà adormit.
Malgrat tractar-se d’una lectura catalogada per públic juvenil, penso que és d’aquelles lectures que “no fan mal” a cap edat. I quina alegria trobar lectures com aquestes que apropen de manera bonica i sensible un grapat de “temes de la vida” a edats que no sempre és fàcil!
Montse, malgrat haver passat tants dies, dins meu em quedava pendent oferir-te una resposta a aquest teu missatge.
Estic completament d’acord amb el que comentes de la dificultat per trobar l’equilibri just! I, per altra banda, diria: res és el que sembla! Si poguessis fer una ullada als apunts que prenc sempre que estem connectats, podries percebre a simple vista en quin moment he fet alguna intervenció perquè, a partir d’aquell moment, em queda una mena de tremolor a dins del meu cos que no em permet fer fluir la meva grafia fent que aquesta, quedi impregnada d’aquesta tremolor. Ja abans de prémer la icona per demanar el torn de paraula m’ho penso i repenso un grapat de vegades. Llavors em queda com el cap bloquejat i començo a sentir una suor freda que m’impregna tot el meu cos (per una banda suo, i per l’altra començo a sentir molt fred i la tremolor impulsiva). Si he acabat fent alguna intervenció, puc estar els quinze dies següents rosegant-me en pensaments pel que he dit o deixat de dir, per com m’he expressat o deixat d’expressar, pel temps que he manllevat a la resta de companys i companyes de la comunitat… I, alhora, m’encanta i em meravella quan us escolto a tots vosaltres (tu inclosa, Montse!) perquè hi percebo el que a mi em sembla que no soc capaç de fer o puc oferir.
Des de molt joveneta que vaig començar a dirigir cors. Vaig començar amb cors infantils, vaig passar a cors juvenils i gran part de la meva trajectòria com a directora coral l’he dedicat a cors mixtes d’adults. Deixant de banda l’immens aprenentatge personal (més enllà del musical) que tota aquesta trajectòria m’ha suposat, recordo les infinites vegades que els cantaires (sovint persones que podien haver sigut els meus pares o més) em venien just abans d’un concert i em donaven les gràcies per la calma, pau i serenor que els transmetia. Jo sempre pensava: “com me n’alegro que us transmeti calma, perquè si us encomanés el mal de panxa…!” I era així, un mes abans d’un concert, jo deixava de poder dormir bé i havia de fer constants viatges al lavabo per unes diarrees incontrolables. Amb el pas del temps he aconseguit anar escurçant el nombre de dies previs en què evidencio els efectes del meu neguit però, tot i així, encara ara no he aconseguit desempallegar-me del neguit davant d’un bon grapat de situacions… Me n’alegro molt, però, que continuï sense transmetre ni encomanar-vos els meus ditxosos nervis, i que sigui la calma i la serenor el que us ofereixi amb la meva intervenció!
Dit això (com pots comprovar també em costa expressar-me de manera breu…), referent al que comentes de l’ayahuasca, jo poc t’hi puc oferir perquè tan sols soc del ram de l’aigua, però sí que recordo molt un programa que va emetre en Gaspar per l’antena de Catalunya ràdio, em sembla que ara ja fa força temps, justament sobre l’ayahuasca. Tot i això, l’estava buscant pels podcasts per passar-te’n la referència, però no el trobo…
Salut i una forta abraçada (si pot ser, ben equilibrada)!
Aviat farà un any que va arribar una companya nova a la feina. Uns dies després m’explicava un gravíssim accident que va patir un temps enrere als Alps, la quantitat d’operacions que va haver de travessar perquè li poguessin reconstruir l’esquena, i com va «sanar» de tota aquella situació. En aquell moment em va venir al cap un llibre que havia llegit feia ja uns anys enrere, tot just havia sortit d’impremta: «El silenci», de tu Gaspar. Li vaig deixar, se’l va llegir a l’hivern mentre va haver de travessar un altre període de repòs després d’una nova operació -aquest cop per treure-li tot el ferregam que encara duia dins seu i tornar a quedar com nova-, i quan me’l va tornar enmig del seu agraïment, per dins meu vaig pensar que me’l tornaria a llegir perquè sentia que em quedava com un record llunyà. Ara fa uns dies, aprofitant el repòs estiuenc, l’he tornat a llegir. M’ha sorprès observar com tot el que en vaig marcar en la primera lectura que en vaig fer, ho mantindria encara ara -de fet, ben poques anotacions més hi he afegit ara-, però encara em va sorprendre més constatar que no recordava pràcticament res del que havia marcat i que, a trets generals, feia referència a la meditació. Recordava la idea de la remissió espontània com a fil estructural d’aquesta obra però no en recordava el «camí» per assolir aquesta remissió. I m’ha agradat molt rellegir aquest llibre justament ara perquè l’he viscut com un bonic «complement» a la formació sobre la meditació que aquest estiu ens estàs oferint, Gaspar.
He viscut, també de manera bonica, la «coincidència» d’arribar a casa (després d’estar-ne uns dies a fora) i trobar-me la «Teoria de la resta», d’Osamu, a la meva tauleta de nit i poder rellegir aquestes meditacions des d’una altra perspectiva.
Però encara he viscut una altra «bonica coincidència» en relació amb les referències bibliogràfiques i la meditació. A final de curs, una veïna del poble se’m va apropar a casa per regalar-me un llibre com a agraïment pel fet de portar cada dia la seva filla a l’escola. Aquest llibre el guardava fins que no hagués llegit tot el que havia anat deixant pendent de llegir per aquests dies d’estiu. Doncs bé, dijous passat vaig fer net de lectures pendents i vaig poder encetar el llibre que em va regalar aquesta noia: «Neurociencia del cuerpo», de Nazareth Castellanos. I, tot i que de moment encara n’estic a les beceroles, he de dir que m’està agradant moltíssim. Algun fragment com el que anotaré a continuació, m’ha permès connectar moltíssim amb tot el que estic aprenent en aquest curs de meditació, alhora que m’està resultant una interessant font d’ampliació d’informació al respecte:
«(…) Decía Pablo d’Ors que la oscuridad es una luz que busca ser observada. Mantener en la oscuridad lo que no es relevante es obra de las ondas alfa.
Cuando un área del cerebro está envuelta en una tarea que conlleva el mantenimiento de la atención, las ondas alfa se encargan de inhibir aquellas zonas que no están involucradas en esa tarea para impedir que se produzcan interferencias o distracciones. El principal enemigo de la atención es la distracción y su excesiva naturaleza viajera. El estado eléctrico en el que entran las neuronas al emitir descargas al ritmo alfa impide que la atención sea seducida por pensamenientos, emociones y sensaciones de origen interno principalmente. Se ha estimado que el 80% de las distracciones que nos secuestran surgen en casa, no fuera. La práctica habitual de la meditación nos ayuda en ese combate. Cuando comenzamos a controlar la atención, gracias a la meditación, a los pocos días se produce un aumento del número de neuronas que oscilan en la frecuencia alfa. Ese esfuerzo está relacionada con el que realizamos cuando, sentados en el cojín, nos batimos en un combate con nosotros mismos. La constancia que acompaña a cada intento por practicar la meditación tiene como fruto el fortalecimiento del ritmo alfa, comenzando por la parte posterior del cerebro y acabando en las áreas frontales. (…)» pàg.25-26Curiosament, més endavant vaig descobrir com els estats més profunds de meditació o de coneixement d’un mateix es mouen amb els ritmes neuronals més alts (gairebé el contrari de les ones alfa):
«(…) El ritmo gamma, el más rápido del cerebro, cubre entre las treinta y cien descargas eléctricas por segundo. Puede llegar a 150 Hz. Es un ritmo fuertemente implicado en la atención. La diferencia entre realizar una tarea de forma atenta o presente o hacer lo mismo con menos recursos atencionales, o piloto automático, es la cantidad de oscilaciones rápidas que evoquemos. Los ritmos altos de gamma, hasta los 50 Hz, están involucrados en procesos de percepción y memoria, mientras que los ritmos muy altos de gamma, cercanos a los 100 Hz, se observan cuando procesamos información de alto nivel, como la observación de uno nismo o metacognición, al empatía, la compasión o meditaciones exigentes. (…)» pàg. 31Per altra banda, deixant ja les lectures, m’agradaria compartir amb vosaltres una última experiència: la del somriure. En l’última connexió que vàrem fer amb tu Gaspar, poc abans d’acabar la pràctica de l’acceptació del moment present, ens vas conduir a finalitzar-la tot oferint-nos un somriure intern, alhora que també ens vas suggerir poder-lo exterioritzar. Recordo que, en aquell moment, vaig pensar si el meu rostre visualitzaria el somriure intern que sentia. Dos dies més tard, mentre posava el dinar a taula, els meus fills em varen fer una foto de manera no pretesa (estaven remenant el meu telèfon mòbil…) i me la varen ensenyar. Quan em vaig veure, no m’ho podia creure. Els vaig demanar si realment aquella era la cara que em veien a mi, en el dia a dia. Suposo que davant la meva expressió de sorpresa (més aviat horroritzada) van fer el paper del prudent i em van respondre amb mirades evasives, tot cercant alguna paraula que em donés a entendre que no sempre. Jo em vaig esforçar a dir-los que em sentia la mar de tranquil·la i bé (i recordo haver fet un ràpid repàs del meu estat i pensament i el tenia prou en calma, sense cabdells), i ells es van esforçar a dir-me que no sempre em veia d’aquella manera. No em va agradar gens que la meva expressió fos tan seriosa, trobant-me jo profundament en calma i serenor. Des d’aquell dia, de tant en tant procuro fer el meu «bodyscan» facial i retornar al somriure. I des d’aquell dia que, quan surto pel carrer, han sigut moltes les persones que, en topar amb el meu somriure, han desencaixat la seva cara per trobar també el seu somriure! (I no sabeu com m’ha agradat cada cop que ha passat això…!)
Au, salut, ones alfa i un somriure per tots!
Una de les persones terapeutes que ens varen acompanyar al llarg de tot el Retir de l’Art de Viure, en una conversa que vàrem mantenir plegats, em va comentar: “Queralt, em sembla que reuneixes les característiques d’una persona PAS”. M’imagino que davant de la meva expressió de sorpresa em va convidar a investigar al respecte. (En aquells moments jo no sabia res del que aquelles lletres podien significar però, per altra banda, el ressò que em van produir no em va resultar estrany).
Al cap de poques setmanes, tot escoltant el podcast “Sensibilitat extrema” de l’Ofici de viure, em va semblar comprendre tot el que aquella persona em va pretendre fer entendre durant la nostra conversa al Retir. Al cap de pocs dies ja estava llegint “Soc sensible”, de l’Anna Romeu. No l’he acabat encara; necessito llegir-lo a petites glopades, per anar “comprenent” i interioritzant tot el que aquest m’ofereix (que és molt!). De moment, m’ha fet travessar moments de sorpresa, d’emoció, de dolor, de dubtes, però també de molta pau i comprensió. M’imagino que, més enllà d’aquesta comprensió, a partir d’ara em queda la immensa però apassionant tasca de reescriure’m i d’integrar noves eines per tal de poder continuar avançant. Un dels grans reptes/esculls que sento, però, és el com “expressar i arribar” a l’entorn més proper per tal que aquest també pugui “comprendre’ns” per com som.
I, per altra banda, m’ha apassionat poder capbussar-me amb la comprensió d’aquest tret de personalitat des de la mirada del meu ofici de mestra i m’ha fet plantejar com n’arriba a ser d’important de poder fer més sabedor a tot el col·lectiu d’educadors perquè, des de la plena consciència, puguem comprendre i acompanyar millor a tots els infants altament sensibles que tenim per totes les escoles (tan sols per percentatge, sabem que no n’hi ha cap que en pugui quedar exempta…).Quan era molt joveneta, el meu pare un dia em va dir (com a consell de vida) que procurés no haver de penedir-me mai de res. No sé si és per això, o per la meva manera de ser i de fer (que em desagrada molt el possible malentès, la discussió, el fet que algú pugui estar patint…), o moguda per les paraules de l’Assumpció Salat que m’ha fet descobrir els “entrenadors de la vida”, que se’m fa difícil haver de practicar el perdó, perquè ja no arribo a la situació d’haver de perdonar (i no penso, en absolut, que això sigui una sort o una virtut!). Quan em trobo davant d’una situació que m’ha pogut generar dolor (o enfadament, o…) sovint m’adono al cap de poc que no recordo part d’aquella situació. Llavors penso si és com un sistema de protecció del propi cos per evitar entrar en estats que em generin més patiment o em comportin haver d’arribar al perdó. Fins i tot davant de situacions que em va generar molt dolor i patiment, d’aquelles que semblen imperdonables, no he pogut guardar amb rancor. Sí que em trobo, però, que malgrat no senti el pes d’aquest dolor dins meu, hi ha moments o situacions de la vida que em generen una certa remor interna de malestar o de trencadissa perquè desvetllen aquests fets o situacions viscudes… Potser el gran aprenentatge que em convé és el de poder-me enfadar i haver de travessar el perdó?
Salut i una forta abraçada per tots!
