S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Montse,
Desitjo que hagis gaudit la màgia de l’amanecer a la platja, un dia clar, sense núvols. Droga pura sense químics, crea addicció.
Vaig tornar un amanecer a la platja i encara que el dia era clar, des de dins del mar s’havien condensat uns núvols negres prop la costa, creant un mur a la visió de l’horitzó que varen dificultar l’escalfor i lluminositat del sol.
Els que no tenim experiència de mar enllà, aquell moment ens va fer veure que potser el mar a altamar.
Hi haurà més matinades per gaudir. Tants anys tocant el mar, des de Barcelona, sense gaudir aquesta inolvidable experiència.
Quantes més coses per descobrir! Aquest espai meravellós, es una gran oportunitat feta realitat. Moltes gràcies per la vostra apreciada presència.
Una abraçada,
Beatriz
Qui sóc jo?
Les llastimoses experiències de vida, en que m’he trobat, des d’una posició d’autenticitat, m’adono, al cap de molts anys, arran com em tractan persones properes estimades, que em creo relats de realitat que només existeixen en la meva ment, que pels altres, el que es manifesta, és una altra realitat; adonar-me em deixa en desconcert. M’adono que el que visc es pura il.lusio, Maià.
Compartint experiències, no sóc pas la única que sent aquesta decepció.
Quan aprofundeixo en el pensament budista, la pròpia percepció de la realitat s’apropa als coneixements que em transmeten.
Em qüestiono si el cor resta anestesiat, si sento amb la mateixa intensitat que abans de descobrir que em creo la meva pròpia i única experiència, la meva realitat.
I si és així, cal, pel meu propi interès, aprendre a crear-la, des de la meva veritat, amb bellesa, i bondat?
Hi ha qui creu en la necessitat de l’ego per viure, encara que hi ha, en la percepció del jo, la negació de la unicitat de la realitat, que hi ha una interconnexió entre aquestes divisions de realitat que necessitem per a moure’ns.
Els que veuen les persones envoltades per un camp electromagnètic, (aura, per altres) hi ha continuïtat amb el que ens envolta.
Viure la vida com un teatre, com a personatges creats, es veure les cartes que jugues en el joc de la vida.
No en se si te sentit la meva reflexió compartida.
Una abraçada,
Bones
Estreno aquest espai, moltes gràcies per la vostra presència.
No he estat a la meditació, però us vull compartir una experiencia.
Vaig aprendre a meditar amb Lanza del Vasto Shantidas. Ho he fet servir quan les emocions no em permetien llibertat de pensament, i quan patia tres dies seguits d’insomni, per descansar.
Un día, quan vaig acabar la habitual meditació de vint minuts diària per descansar d’un cansament extrem, (acostumo a fer-ho al llit estirada, per malaltia d’esquena) em vaig quedar molt sorpresa. No m’havia pas adormit, cap pensament, havien passat dues hores, mirava el rellotge, ràdio, televisió, i vaig adonar-me, que encara que m’havia aixecat incrèdula, hi havia coherència en el temps que havia passat. Potser quan tenia insomni la durada de la meditació era tan llarga com aquella tarda, i simplement, ara m’adonava.
Amb posterioritat a aquest episodi desconcertant, vaig sentir parlar del shamadi, la porta sense porta, i es que el passat, present i futur, estaven fossos, una serenor que durava dies.
Molta gent tracta de fer pràctiques per aconseguir el que va esdevenir per maduresa, des del cansament més extrem. Era això el shamadi?
El cansament és una eina interessant, intensa per aconseguir canvis, per desfer corasses en teràpia.
Gràcies per compartir, em resulta molt interessant les vostres aportacions.
Una abraçada,
Beatriz
