S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Després d’haver llegit el llibre “Els ulls del germà etern” tinc curiositat per saber que és el que destaca d’aquesta novel.la en Joan Garriga, que fa que sigui una de les seves novel.les preferides.
Del llibre “Decir si a la vida” li preguntaria moltes coses. Una frase del llibre: “Sintonizarse con lo que la vida quiere, aunque sea muy distinto de lo que nosotros queremos”, que em remou especialment aprofundir-hi. Com fer-ho? Camins per escoltar a la vida? Eines? La seva experiència personal. 🙏🏻
Amb ganes d’escoltar-lo avui ❤️Gràcies!
¿Quién soy yo?
Me pregunto al leerte, Ana. Buscar esa respuesta me llevó a terapia hace un par de años. Sumida en el caos y en la confusión por integrar cambios de paradigma, faltándome la pieza para armar el puzzle, la vida me sembró aún más caos, llevándome a la noche más oscura. Al sinsentido profundo, vacuo, que te lleva hacia dentro. Mi luz, la esperanza. Mi guia, el corazón, el amor, el sentir. La experiencia. Mi ancla, el cuerpo. Escuchar a la vida, aunque duela. Enfrentar mis miedos más profundos. Los cogí de la mano y me he adentrado en ellos…En el instante presente me pregunto ¿quién soy yo?
“Yo SOY” (Sat Nam y lo respiro). El quién desaparece, pierde el sentido, dejo el Ego de lado, en este instante, el momento presente.
Quizá decir SÍ a la vida sea eso, dejar de preguntarse por el quién y aprender a responderse respirando, dejando el Ego disolverse y aceptar que “yo soy” la respuesta. Trascenderlo e ir aún más a lo profundo.
❤️
Dir sí a la vida. L’acceptació del moment present. La sensació plaent de ser…
Les sensacions de cada meditació són diferents. Endinsar-nos en aquell món desconegut que som per mi ara mateix dins nostre. Potser les persones més avesades a meditar, a romandre en aquest silenci interior hi troben pau. A mi en aquests moments em desconcerta. M’atrau al temps que em neguiteja.
En l’escolta de la meditació el dia de la trobada les sensacions van portar-me a la infantesa, sensacions que havia experimentat previament. Com una olor ja coneguda buscant-ne la primera vegada, el record, l’origen. Oblidat. Soterrat dins l’experiència quotidiana del fer, egòica, desconnectada del Ser. Responent a estímuls externs, costums, patrons, rutines. La llibertat de ser em porta a moments més primaris, primigenis, de la meva consciència, a la infantesa. Quan la llibertat de ser amb una gran potencialitat emergeix i, poc a poc, al créixer va reduint-se com un embut limitant. Recuperar el camí a través de la meditació, la sensació, és com anar tornant a fer meva aquesta consciència de possibilitats, de manca de límits, de curiositat, d’obertura a l’experiència, d’alegria interior de quan som infants. On oblidem ràpid i ens connectem a allò que hi ha a cada moment, on la motxila és molt lleugera. On no hi ha un demà, ni un després, només un ara. Acceptació del moment present amb una altra densitat. No sabria dir si més o menys densa. Potser seria més adient parlar de vibració, d’energia…
Potser si seguim meditant ens endinsem més i més profundament en el nostre origen i la nostra existència.
Recordo fa molts anys una experiència en un treball amb la línea del temps, anant enrere cercant experiències plaents, sentir el batec d’un cor i una gran sensació de benestar, un lloc càlid,em va sorprendre i desconcertar tant! que bonic pensar que era així estar al ventre de la mare. Hi ha qui es va arrisquem a anar més enrere.Hi ha coses que et sobten i et sorprenen a parts iguals. Hi creiem? Ens donem l’oportunitat de deixar-nos anar? De què podem parlar i de què no? Fins on ens atrevim a confiar i perdre la por limitant de la nostra ment racional?
Una abraçada!
Per mi, el que m’està permetent sentir aquest agraïment és quan aconsegueixo desidentificar-me de qui, què i com, extraient-ne el coneixement que portava implícit (no visible) l’experiència viscuda. Ja no em cal relatar els fets concrets, les persones, les situacions, els fets deixen de ser rellevants.
Ja no em cal recòrrer a allò concret. Superar la dimensió objectal, la subjetiva per passar a la transcendent. D’allò concret a allò abstracte. De la dualitat a la totalitat. De la indiferenciació fusional de quan naixem, a reconèixer la subjectivitat, a diferenciar-nos de l’altre i de l’objecte, aprendre a reconèixer l’alteritat. Per reconèixer finalment que som part d’un tot.
Així son els nostres processos d’aprenentatge.
Escric desde la platja, veient el vaivé de les onades. Som com una onada, de la sorra al mar. Essent la mar i l’onada a la vegada.
Una estatua de sal que es dissol i amplia la seva vivència en el tot… i retorna al Ser.
Gràcies per aquest espai de reflexió. Per mi és un regal.
Començar a llegir el llibre “Personas tóxicas” i connectar amb l’experiència viscuda massa d’aprop. La relació no acaba quan hi ha fills. Ni el trencament total és factible, per mi. Massa conscient que allò que jo no sigui capaç de resoldre ho hauran de resoldre ells. No exempt de patiment. Ni per ells ni per mi. Aprendre a conviure-hi, trobar eines i recursos per afrontar-ho de la millor manera possible ha estat i és el meu repte. Perquè és increiblement dolorós estar allà. Voler comprendre, arribar a acceptar que el pare dels meus fills (potser) MAI pugui ser capaç de sentir una empatia genuïna cap als seus fills, deixi de viure’ls d’una manera utilitaria, al seu servei. Fa molt de mal. Perquè s’allunya molt del que jo he viscut de petita, amb uns valors totalment oposats. Complementaris.
I si, la convivència i el voler comprendre acaba intoxicant-te, essent un infern sortir d’allà. Confonent-te fins el punt d’oblidar qui ets, de perdre el contacte amb tu mateix. Destruint la teva autoestima.Si amb l’Assumpció tocava l’ànima connectant-me amb l’alegria, la lleugeresa…. Llegir a la Silvia em connecta a terra, al cos, a la matèria, al dolor…
Nivells d’abstracció diferents.
Disculpeu ocupar tant d’espai en el forum. Aquest tema em ressona massa d’aprop.
Isa, comparteixo i em reconec en això que expliques. Tinc dos germans homes i jo, dona, a qui atribuim el rol de cuidador-a? Com influeixen els rols socials en aquest cas? Ser dona o ser home implica nivells de consciència diferents? I, em pregunto, com és que som majoritariament dones en aquesta comunitat liderada per un home (jeje amb tots els respectes, Gaspar)? Que passa amb els homes, tenen un nivell de consciència superior i no els cal creixement personal?
….Si tingués llibreta d’agraïment ahir hi hagués escrit. Agraïda pel relat de la Cristina, agraïda per posar veu a les experiències sentides de les que ens costa parlar. Sobrevingudes en moments difícils, escapant tota lògica. Ni àngels ni esperits. Si trascendents. A les veus interiors, potser podriem dir-ne somnis lúcids? A les sensacions internes que ens dieun amb una claredat punyent els passos a seguir per retrobar-nos a nosaltres mateixos. La força de l’experiència viscuda en propia pell. Serena i veraç. Ens cal el beneplàcit del paradigma científic? Ho releguem a qüestió de fe?
Una abraçada
