S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
La setmana passada vaig anar a una sessió de bany de so, on s’utilitzen diferents instruments bols tibetants i de quars, gongs, shruti, monocordi, tambors, diapasons, veu, entre d’altres amb la intenció de fer una inmersió en els sons i vibració. Deixar-te anar, aquietar la ment.
Ahir al escoltar-vos em va venir la sensació resultant de l’experiencia, sense pensaments amb presencia, un benestar i una sensació interior de dissolució, de lleugeresa, de benestar profund, de no estar aquí ni allà, de pau… em preguntava si deu ser semblant a l’experiència iòguica d’experimentar aquest espai de quietud, apropar-nos a l’ésser que som en essència. Si més no, volia convidar-vos a anar a algun d’aquests banys de so i gaudir de l’experiència. Animar-vos a compartir eines que us hagin ajudat a trobar espais de quietud.
Gràcies
Una abraçada!
Em va agradar la metafora de la cobra en el tema de posar límits, tema sobre el que sovint preguntes. Quan ens posen límits o els posem hi ha sens dubte un aprenentatge a fer. Dues cares de la mateixa moneda que tenen a veure amb la relació amb l’altre, reflex d’aprenentatges prèvis que cal revisar. Això es hi ha estat per mi un cavall de batalla. Una dansa amb l’altre que em confronta una i altra vegada per aprendre a trobar aquest punt d’equilibri interior i de presencia amorosa cap a mi i cap a l’altre a la vegada. Estimar per sobre de voler tenir raó. Practicar una mirada amorosa i compassiva cap a mi i cap a l’altre.
Gràcies per aquests espais de reflexió segurs, amorosos i compassius 💫♥️
Benvolguda comunitat,
M’agradaria saber quina es la mirada del món acadèmic o oficial (col·legi de psicòlegs) de l’espiritualitat en la psicologia i la psicoterapia. Fins ara, hqn vingut a la Comunitat referents de la psicologia i l’espiritualitat però no se si algun d’ells es docent universitari. Fa quasi 20 any que vaig acabar la carrera de psicologia, ha plogut molt desde llavors i tinc curiositat per saber i conèixer la situació actual en aquest aspecte.
Rellegint el llibre proposat pel mes de febrer m’ha fer pensar en el paradigma occidental i com ho està integrant…
Gràcies.Després de llegir el llibre “La sanación silenciosa” he anat escoltant algunes converses de Youtube de la Jai i l’Alicia. Em pregunto que hagués passat si l’Alicia no s’hagués trobat amb un amic budista que li digués que aquella experiència era un despertar, una “iluminació”, revestint-ho amb tot de connotacions i termes budistes. Donant un sentit, una interpretació i una direcció.
Podriem entrar a no analitzar-ho, dir que les casualitats no existeixen i un seguit de sortides intel·lectuals en les que ens hi podem perdre. Ho dic perque l’atribució que en fem de l’experiència pot portar a llocs molt diferents. A vivències inclusives o excloents socialment, depenent en gran mesura de l’acompanyament posterior.
Que hagués passat si li hagués explicat això mateix a un psiquiatra o a un psicòleg “convencional”? Possiblement no ho hagués explicat, anticipant una resposta negativa, desqualificadora. Al·lucinacions, deliris que amb quadre d’antecedents de malaltia mental el diagnòstic probable no crec que hagués estat el de despertar espiritual espontani. Tot i que l’experiència hagués estat la mateixa, la posterior atribució n’hagués transformat l’evolució i el resultat final.
Això em fa plantejar que “la veritat” no es pas tan important com la vivència en si. I si hi ha mirades que ens obren el cor, que ens ajuden a elevar-nos, a sentir la vida més lleugera i plàcida que importa si són o no “certes”. Son i està bé així.
Una abraçada!
Llegint “La sanación silenciosa” de Aliciah no he pogut evitar pensar amb vosaltres. He escoltat el programa de la ràdio on en vau parlar a l’Ofici de viure. Crec que ve al cas amb el que estem treballant aquests estiu: la meditació, el silenci interior.
Sintonitzar-se amb l’altra persona. Com quan sortim de la dimensió únicament mental, del pensament, i ens obrim a l’experiència plena, encarnada, deixant anar pensaments, patrons apresos i creences, passen coses. Aquestes coses són dificils de sostenir o interpretar quan no tenim un marc “teòric” on encaixar-ho.
T’escoltava, Gaspar, quan aclaries i contextualitzaves en el programa amb l’Alicia que la mort no existeix dins la dimensió espiritual, no fos el cas que algun oient despistat penses que dèieu bajanades.
De vegades es com si parlessim de realitats diferents, sense nexes comuns, psicologia i espiritualitat com entitats separades. Es tant bonic anar teixint aquests ponts entre les dues, crear un context sense rivalitat, armònic. Tant de bo en el meu camí hagués trobat abans aquests ponts, m’hagués estalviat molt sofriment.
Una abraçada!
Queralt, un plaer llegir el que comparteixes. Molts cops, en les trobades, em sorprèn la teva serenor i calma al compartir. El teu estar sense presses. A mi em neguiteja encara prèmer el senyal de demanar paraula i esperar el torn. No obstant, no puc evitar dir-hi la meva encara que, a voltes, procuro mossegar-me la llengua, encara és pitjor. Em costa, tenint la sensació que robo temps als altres. Escriure es diferent. Ve de familia això de la xarrera. Recordo a ma mare que em va portar al metge de familia perquè tenia ansietat, mal de panxa, tot plegat nervis, i el metge li va dir: “a aquesta nena deixi-la parlar…” Callar no deu ser bo per mi, si parlo massa no deu ser bo pels altres 😂😂. Tan difícil això de l’equilibri just!
La meditació hi ajuda. Fa un temps em dèia que la meditació no estava feta per mi, o jo per ella. Trobar aquests moments de silenci interior. Plaents. O aquests estats de connexió profunda. De presència. El concepte “Fluir” de Csikszentmihalyi, on el temps desapareix.
Fa uns dies em vaig atrevir a probar l’ayahuasca. Sempre m’han fet molt de respecte les drogues, a part de l’alcohol no havia près mai res. Val a dir, que ha estat una experiència molt interessant, em va agafar la part divertida quan vaig deixar anar el control i lliurar-me a l’experiència. No sé si estaria bé parlar d’això a la Comunitat. Dels efectes de les plantes i medicines ancestrals en la salut mental, els efectes dels estats expandits de consciència. Els seus efectes en la neuroplasticitat del cervell…
El llibre “El silenci” em va agradar molt. El potencial sanador del so, de la veu, la vibració… deu ser per això, Gaspar, que per nosaltres és un luxe i un plaer escoltar la reva veu.
Abraçada!
Volia compartir un detall de l’experiència meditativa d’aquesta tarda que m’ha cridat l’atenció. No ho havia experimentat d’aquesta manera. En les primeres meditacions mentre estava centrada en el pas de l’aire pel nas, me n’he adonat que l’aire passava principalment pel forat dret i que l’altre el tenia pràcticament tapat, s’ha mantingut així mentre anava comptant les resoiracions.
Quan en la meditació de l’escàner corporal me n’he adonat que em passava el contrari, l’aire entrava predominantment pel costat esquerre del nas.He recordat els canals dels que algun cop havia practicat a classe de ioga, ida i pingala (val a dir que no m’aclaria mai quin era quin, i era per mi, fins ara, una cosa anecdòtica). Curiosament em quadra amb el que he viscut. Ça respiració pel forat esquerre es correpon a Ida, aquest connecta amb la part dreta del cervell que es la part sensorial, percetiva, el sistema nerviós parasimpàtic. A diferencia de la respiració per la fosa nasal dreta que connecta o activa l’hemisferi cerebral esquerre encarregat del pensament lògico racional i que està associat a l’activació del sistema nerviós simpàtic que ens predisposa més a l’acció.
Per mi es correlaciona directament amb l’experiència viscuda, de més activació quan al centrar-me en les respiracions i, crec qie a la recerca de pillar els pensaments, en aquest tipus de meditació el control de la respiració no em funciona (hauré de seguir practicant 😓, haviam on erro en la interpretació de la consigna). En canvi, al centrar-me en el cos la sensació canvia totalnent, essent més capaç de sentir un estat de calma i serenor.
Comparteixo el que he viscut perquè per mi ha estat una troballa important per anar configurant el meu propi mapa.
Més engrescada per seguir.
Moltes gràcies!!
Una abraçada!
M’ha agradat molt la darrera trobada amb l’Anna Romeu. No he llegit el llibre, crec que estic saturada amb tanta informació, necessito temps per processar-la tota. Volia subratllar un dels primers comentaris que vau fer precisament perquè em va alleujar molt sentir-lo, el tret obsessiu, i la diferenciació que en vau fer. Aquesta necessitat de cercar respostes, la curiositat. Tot va lligat, la percepció subtil, la profunditat, la saturació dels sentits…
No ho sé si aquesta profunditat m’allunya de les persones encara que m’apropi més a mi mateixa.
M’agrada molt gaudir de moments de soledat i m’agrada molt relacionar-me. D’un extrem a l’altre en la recerca permanent d’un equilibri inestable que no aconsegueixo, entre aturar-me i estar continuament en moviment. Fins i tot astrològicament hi ha tensions i aquesta polaritat a la meva carta natal que en el fons és un reflex del que passa a la meva vida. I com més avanço més em sorprenc.
Em calen aquests espais de meditació que proposes, aturar-nos i permetre que s’assenti tot el moviment. Per seguir avançant després.
🙏🏻♥️💫Arrel de la meditació sobre el perdó. Em van ensenyar que havia de perdonar, que havia de comprendre a l’altre. Això molts cops em va obligar a acceptar situacions inadmisibles, a no protegir-me de persones que em podien fer mal. Perdonar i oblidar. De manera que seguia estant exposada. No em van ensenyar que juntament amb el perdó era necessari potser apartar-se, protegir-se i posar distància de qui em fes mal.
Sempre havia dit que no era rencorosa, fins fa ben poc. Crec que ja no ho puc dir, perquè hi ha coses que no es poden oblidar i crec també que és més humil acceptar que no sempre es pot perdonar. Hi ha situacions que fan molt de mal, que són d’una crueldat innecessaria totalment. I és important respectar els propis límits i dir, com proposes al final de la meditació, que no estic preparada per perdonar i que em perdono per no fer-ho.
Gràcies per aquesta meditació.
Una forta abraçada!
Acabo d’escoltar la presentàcio d’aquest mes i em sembla una proposta molt interessant. Ja tinc ganes d’escoltar en Bernard Rouch, m’ha fet pensar en el tema de les constel·lacions familiars. Aquest cap de setmana vaig anar a un taller per participar, el tercer al que he anat, el primer fa un mes, de moment no he constel·lat. Tot i així, em va ajudar a comprendre aquest camp de forces i d’informació on podem accedir i d’on ens pot arribar informació d’altres persones. Ja fa un tems vaig preguntar pel tema dels Registres Akashics i en el fons imagino que es semblant. Sigui com sigui, al fer-ho en grup i adonar-te que es comapartida la informació i té un sentit em treu de dubtes.
I crec que té una gran relació amb ser persones altament sensibles. Amb un dintell de percepció diferent a la resta de persones falten recursos per poder-ho gestionar.
Jo no se si sóc persona altament sensible o no, bé, en tinc ela trets caracaterístics però les “etiquetes” em piquen i em molesten 😉.
Abraçades i ganes de les trobades! 😘😘
Moltes gràcies Gaspar per respondre a la pregunta així com als comentari.
Vaig escoltar la trobada i, com sempre, va ser una bonica estona per reflexionar mentre us escoltava. Ressonar amb els comentaris, opinions, vivencies, els dilemes ètics que ens obliguen un i altre cop a donar importancia al moment present, a l’assentiment, al no judici i al respecte, escolta profunda cap a nosaltres mateixos i la realitat de l’altre.
Vaig prendre alguna nota, entre elles “hi ha coses que són per ser escrites però no per ser dites”, mmmmh interessant ❤️ Potser per això em sento més còmoda escrivint que parlant. Escollint en moment on puc estar present i amb mi sense perdre’m en aquest “tercer” espai que és la interrelació.
Una abraçada afectuosa 🤗
Gaspar,
No podré assistir en el directe a la presentació del teu llibre, em fèia moltíssima il.lusió, trobaré la manera d’anar a alguna presentació. I escoltaré encantada la trovada en diferit. He gaudit de la lectura del teu llibre. N’he ressaltat uns quants passatges, tot i així, només m’agradaria fer-te una pregunta: per què aquest llibre?
Gràcies.
Un amanyac carinyós a la melena del nen que vas ser i una salutació cordial per la persona que ets ara.
Estic cansada d’aquesta necessitat de demanar l’aprovació de la comunitat científica i donar més credibilitat perquè són metges. Persones reconegudes en el seu entorn i la seva especialitat mèdica que no es la que estan presentant aquí, cardiologia, anestesia, cirurgia… amb tot el respecte per ells. Però aquesta situació m’entristeix profundament al temps que em fa rabia quan hi ha altres professionals que podrien aportar.
Deu ser que ens falta fe i confiança en la pròpia experiència 😉
Bona tarda,
Acabo de llegir l’article enviat de la entrevista a Cristobal Jodorowsky. Em sembla molt interessant el tema del xamanisme. Curiosament aquest cap de setmana va sortir el tema del xamanisme transcultural així que aprofito per preguntar per aquí si algú en té alguna experiència i/o em pot recomanar o suggerir…
Aprofito també per preguntar, Gaspar, si en parles en algún programa a l’Ofici de Viure i referents.
Gràcies.
Una abraçada!
