S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
La seguretat amb que parlava l’altre dia el Dr. Sans dóna pau. Tant de bo, ho hagués viscut així les vegades que m’he topat amb situacions en les que no he pogut trobar explicació, ni m’he atrevit a compartir.
Tenir la intuició que algú morirà. Què fer amb això?
La mort i el que l’envolta és un misteri.
El meu pare, amb una malaltia terminal, sabia que no arribaria al cap de setmana quan li van dir que el metge era fora. Va morir el divendres d’aquella setmana.
Ma mare no es trovaba bé i, tot i que el metge en la visita del dia anterior no ens va dir pas res, quan li vaig tocar la panxa vaig intuir que no li quedava gaire temps. Així va ser, als pocs dies,mentre, sedada, deixava de respirar la vaig abraçar fort per despedir-me. Tornava a respirar. No la facis patir més, deixa-la marxar. I quan va tornar la quiedtud del pit vaig despedir-me’n interiorment.
Recordo quan va morir l’oncle, salesià a Martí-Codolar, on l’havia ajudat uns quants estius de joveneta. Vaig anar-lo a veure, quan ja estava inconscient. Vaig sortir al cotxe i al tornar alguna cosa em va fer mirar cap amunt, una senaació de despedida i una veu dins meu que deia “ens ho vam passar bé aquells estius”. A punt de trucar a l’interfon de la porta, em sona el mòbil: “el tiet acaba de morir”. Estic a la porta, pujo.L’avi va morir quan jo tenia onze anys, un 31 de desembre minuts abans de les campanades. Un any abans jo em posava a plorar en aquell mateix moment amb la certesa que l’any vinent faltaria algú de la familia. Potser va ser casualitat. Com quan, fa pocs anys, passant davant del tanatori de la Ronda de Dalt vaig tenir la certesa que en dues setmanes estaria allà. Així va ser.
Potser casualitats, però quan son al voltant de la mort i no en tens cap control t’estimaries més no saber-ne res.
Vaig obrir-me a parlar-ho amb una psicóloga amb la mala fortuna que a l’obrir el cor, d’això tant amagat, em va arribar informació sobre ella i que faltaria en breu alguna dona de la seva familia.
Hi ha coses que espanten i que no saps qui et pot ajudar a sostenir-les sense posar-te l’etiqueta de malalt mental. I calles i segueixes sense comprendre fins que la vida segueix empenyent-te a cercar respostes que et portin pau interior. I t’obres a allò que et fa més por.
Arrel d’aquesta darrera experiència m’he anat obrint a compartir-ho amb companyes del món sanitari i es sorprenent que aquestes coses son mes freqüents del que ens pensem i que ho callem. Fins hi tot, quan ho parles “off de record” amb companys psicòlegs manifesten allò que dins la consulta negaran i ho tractaran com a alucinacions.
Com en una crisi d’angoixa la única sortida és perdre la por i obrir-se a l’experiència. Que diferent seria viure acollint la mort com una part més de la vida, sense por, poder parlar-ne i acompanyar-nos desde petits amb aquesta certesa que transmetia el Dr. Sans que després quan veiem el besllum de felicitat que hi ha al darrera, no en voldriem tornar.
Una abraçada!
Bon dia!
Voldria preguntar al Dr. Sans quin creu que és el principal obstacle dels professiobals sanitaris, sobretot metges, per reconèixer i acceptar aquesta realitat més subtil.
Que canviaria?
Que hauria de canviar?
Creu que és possible?
Quines són les resistencies que ha trobat al comunicar la seva experiència?
Moltes gràcies! 🙏🏻❤️Gràcies per la proposta de la lectura d’aquest llibre, no el coneixia, i en aquests moments m’està resultant molt enriquidora 🙏🏻🤗
Com influeixen els cicles vitals en l’ombra?
Vivim en una societat on sembla que tots podem viure aquell present que volem sense tenir en compte com condicionen els diferents moments de l’etapa vital. Hi ha parts de nosaltres mateixos que responen a expectatives de l’entorn més enllà de les propies creences. En un joc de miralls on potser no som tant lliures, o si.
La psicoterarapia ajuda o pot generar més ombra al posar llum a certes arees de la nostra vida de les que no erem concients? Generant malestar on abans no n’hi havia.
Relació entre els models psicoterapèutics i l’ombra? La iatrogènia de les intervencions i de les terapies. Anem amb un problema i lluny de resoldre’l el fem més gran. Cal tant autoconeixement quan tenim una vida “aparentment funcional”? No psicologitzem massa?
És tant ampli el tema de les emocions , des de la intel.ligència emocional, l’autoconeixement i l’empatia. En aquest punt entremig interrelacional, intrapersonal i interpersonal. Pregunto:
L’estil de resposta que predomina en mi (quan no estic en aquell ideal empàtic equilibrat) és el mateix que em faig a mi mateix? Com influeix el nostre entorn en la nostra resposta? Som proactius o reactius?
Les eines que triem tenen a veure amb el nostre canal predominant (visual, auditiu, cenestèsic)?
Que és millor aprofundir o diversificar? Fer més de la mateixa eina o probar-ne diferents per ampliar el nostre repertori?
Gràcies
Un cop més hi posaré la meva veu. Si hem d’escoltar a la vida qui millor per ensenyar-ne que les mestres de música que sou l’ànima de l’escola. Un rol poc reconegut certament per l’escola i per les families. M’imagino que també poc reconegut a nivell institucional. Amb la manca de suport i sensació d’estar sol. Amb la consciència de la rellevancia de la música per el desenvolupament dels infants, nens, adolescents…
Escoltar a la vida m’ha portat a obrir-me a conèixer aquest camp. El ioga em va portar al cant de mantres i a adonat-me de com es d’important el treballar amb la veu. Com aquesta es una font de sanació. Em ressona aquí el llibre d’en Gaspar “El silenci” Bon punt de ñartida per aprofundir-hi.Per desenvolupar i explorar aquest camp m’he apuntat a dues formacions. Una de cant de mantres i una altra més llarga de Musicoterapia de la Veu, a vozintegral.es per si a algú li ressona.
Treballar l’escolta i la veu per fluir amb la vida.
Serà molt interessant aprofundir-hi en la comunitat.
Una abraçada i moltes gràcies a les mestres per la vostra feina i dedicació malgrat les dificultats 💜
Aprendre a posicionar-me en una realitat cocreada i compartida, fins a cert punt. Cada cop més plural. Massa termes, paraules, conceptes, comstructes, models epistemològics, ontològics, paradigmes. Dissociats. Excloents. Complementaris. Cadascú parla des del seu model, desde l’Ego i en un intent de sobreviure a tanta incertesa, rebutja el diàleg creant separacions i conflictes on hi ha més en comú que divergències.
Recordo les paraules d’una persona de saviesa de vida, amb el cap enterbolit per un principi de demència, dir-me, sense recordar el meu mom, això és com la Torre Eiffel (no trobava les paraules en la seva ment) la Torre de Babel, tothom parla el mateix idioma però no s’entenen entre ells. Te raó, vaig pensar. D’un home que havia viscut present, sense fer soroll, acceptant la vida que li havia tocat viure. Recordo la seva presència serena i el seu rostre afable.
M’agradaria compartir un exercici que em va semblar molt enriquidor en una formació.
– escriu tres paraules que descriguon per tu una relació d’amor- afecte (jo vaig posar presència, cordialitat i senzillesa per posar un exemple)
– fes un dibuix que expressi aquella concepte, eñ que vulguis, mes realista o simbòlic. La teva representació.
– gravat un video i expressa cada concepte en moviment. Expresaa amb el cos. Porta-ho al cos.Per mk va ser interessant adonar-me de la riquesa que aportava el dibuix i el moviment. Esdevenint una comprensió més profunda. Sent més concient de la limitació i pobresa del llenguatge.
Les paraules ens eïllem fins i tot de noslatres mateixos
Una abraçada
M’agradaria que parléssim, més enllà de la comprensió cognitiva, quines implicacions poden tenir o tenen aquests diferents nivells de consciència en la nostra vida quotidiana.
Esteu desperts? Si és així, què us hi va portar? Podeu parlar-ne obertament en el vostre entorn? Heu desitjat en algun moment tornar a “dormir-vos”? Va ser una experiència plaent o traumàtica? O tot plegat és producte d’una “bogeria”/ irracionalitat compartida en els entorns anomenats espirituals.
Gràcies!
Avui amb el llibre “Hábitos atómicos” a les meves mans, abans que el Pol, el meu fill adolescent canvi de idea.
El fullejo “…centrarse no en lo que quieres lograr sino en la persona en que te quieres convertir.”
Ostres, que porto un temps treballant en saber qui sóc, intentant desmuntar el personatge i que ara em posi a pensar en qui em vull convertir!! Suposo que per això ho vaig voler deixar de banda, el llibre, perquè de canvis en vaig fent, i buff, a la que t’hi poses es un no parar, de manera que quan parlem de “canviar” coses m’agafen ganes d’escapar-me a córrer. Un dels canvis que estic fent és en lloc d’escapar-me a córrer quedar-me quieta i meditar. Van canviant coses, la percepció del temps…
Em motiva la idea de compartir el tema dels hàbits amb el meu fill. També compartirem el retir de l’Art de viure. Em fa il·lusió. Cercant aquells espais/moments de qualitat amb ell. Potser amb la secreta intenció de ser la mare que vull ser.Una abraçada!
No sóc mestra ni docent. Sóc, entre d’altres coses, mare, de dos fills. No estic sola en la seva educació. Tinc clar que la familia és el sistema bàsic, primer. No delego la responsabilitat a l’escola. Però escullo l’escola on els porto.
Els continguts, les matèries com “les mates” són una cosa i això SÍ que ho delego en l’escola! El COM i el QUI, per mi és el que és important, la relació, els valors… això no ho delego, és cosa de tots, i sóc concient del gran pes que tenen l’educació i els docents aquí. Els nens passen una gran part del dia a l’escola.
“Ser” és una vivència que és transmet en tot allò que fem i té molt més pes que allò que diem.
A tots ens sembla que nedem contracorrent quan volem viure conscients en una societat alienada. Em tranquilitza pensar que per poc que faci ja és molt. Cadascú posem el nostre granet de sorra. Admiro la feina dels mestres i dels docents i comparteixo amb tu, Núria, que la responsabilitat és de tots.
La manca de respecte com a forma d’autodeterminació, deia ahir en Sebastià Alzamora. Un relat conscient on el protagonista relata l’exterior i l’interior d’una realitat, un contex i una vivència. Lineal. En el present.
Estar present per poder gestionar les emocions, dèia la Paula Folch. Autoconeixement, què és meu i què és de l’altre. Tallar la circularitat i el contagi social, on perdem el fil, per evitar malestar i conflictes que no ens pertanyen i que ens perturben la pau interior.
Sóc concient que llegir el llibre “Ràbia” em perturba, llegir-lo genera dins meu un malestar. Em genera rebuig el relat social, el context. Per contra, el relat al voltant de na Taylor m’atrau, m’emociona i em duu tendresa. Mobilitzen emocions i aquestes emocions ens mobilitzen a nosaltres per prendre acció. És un llibre si no m’agrada el tanco.
En sóc responsable d’aquesta ràbia que l’altre aboca? En puc respondre? Si em faig meva la seva emoció per contagi (o excés d’empatia) em veig potser obligada a prendre acció, cap a dins generant culpa, ràbia, tristesa, emocions paràsites. O la projecto cap a fora… generant un cercle viciós omb accions totalnent imprevisibles, inconscients i erràtiques desconnectades de la font primaria d’aquesta emoció legítima. Generant confusió i maleatar totalment innecessari i improductiu.
Ser concient. Que no em calgui faltar el respecte a ningú per saber qui sóc.
Gràcies per aquest espai i propostes de reflexió que ens acompanyen durant uns dies permetent aprofundir-hi i aprendre en companyia.
Una abraçada!
Ràbia. Impotència. Incomprensió. Has de comprendre a l’altre. I a mi, qui m’entèn? Estiro d’un fil que em porta lluny. Lleialtats invisibles. Patrons apresos que prodiguen compassió per l’altre. Sacrifici. Renúncia. Amor incondicional. I jo? Si jo també sóc l’altre, si tots som un. Perquè no tractar-me amb el mateix amor? Ja no egòic.
Veig certament els ulls d’una avià, millor, de la padrina. Això també passarà. Ulls líquids, amorosos, respirant profundament i deixant anar, la ràbia, la injsticia, serenament. M’agrada, Gaspar, quan m’acull la meva padrlna interior, m’acarona i em bressa entre els seus braços amorosos. Comprensius. Compassius. Ferms i flonjos, tant flonjos. De cotofluix. Amb olor de llar de foc. Caliu de casa. Tendresa. Ara, mentre escric, deixo que em caiguin les llàgrimes galta avall. Algún sospir. Ve de lluny, i d’aprop, de voler sostenir massa coses i empassar-me la ràbia per evitar conflictes. I comprendre, comprendre massa i acollir-me poc.
Gràcies per “invocar” aquesta figura resilient que portem dins nostre. Savi. Sàvia. Vella. Bella.
Gràcies ❤️
“Una por terrible al dolor…”, llegia el teu comentari, Teresa, quan parlaves del “patiment com una mena de protecció contra el dolor”, totalment paradoxal, patir per no patir, tant d’acord. Quantes vegades ens quedem anclats en aquest sofriment, on anem revivint situacions passades en el present, parasitats per la por a tornar a experimentar dolor. Si bé és cert, que potser també ens permet trobar-hi sortides més airoses quan assajem noves possibilitats, incorporades a través de la formació, la lectura o la terapia. I podem fer fora aquest “paràsits”. Quan som permeables a deixar entrar al nostre sistema noves maneres de viure, d’interpretar, de vivenciar, de pensar i ho posem en pràctica, assaig-error. Com siguin les nostres fronteres, +/- rígids, +/- permeables ens portaran a uns o altres resultats.
Viure en la presència, en el ser, ens permet aquesta permeablitat amb els sistemes del nostre entorn. Incorporant i deixant anar. Fluint. Aportant i incorporant. Retroalimentant-nos continuament.
La nostra actitud davant la vida… hem patit prou per deixar de patir?———-
Ana, totalmente de acuerdo contigo en la sensación que deja la lectura del libro: “la culpa”. Si, podemos dejar de lado la visión “judeo-cristiana” de la culpa y transformarlo en responsabilidad. Aún así liberarnos de ese peso cuando tomamos consciencia de hasta que punto nuestras actuaciones repercuten en el otro de maneras totalmente impredecibles, sembrando dolor, sin pretenderlo, o alegrias. Es fácil atribuirse el mérito cuando son cosas “buenas”. ¿Que ocurre cuando lo que “recibe” el otro es dolor, es “malo” según su interpretación? Nos agenciamos también el “mérito” o lo atribuimos a circunstacias ajenas a nosotros, rechazando esa supuesta responsabilidad por nuestras acciones, llamada culpa.
Asentir a la experiencia. Asentir a la vida. Aceptar interiormente cualquiera de las propuestas que nos trae la vida. Llevarlas dentro, incorporarlas, aceptarlas y desde allí tomar nuestras propias decisiones llevadas por un sentir de paz interior. Sea esta la meta. Ser facilitadores, “entrenadores” como decíamos el mes anterior. Unas veces seremos nosotros, otras nos regalará la vida estas experiencias que nos permitiran crecer y evolucionar (¿álmicamente?). Agradecer. Y permitir, al tiempo, que sea el otro que encuentre el camino que le lleve a la paz interior. Somos seres con distintos niveles de conciencia. A cada uno de nosostros nos tocan quizás cosas distintas. ¿Cuanto dolor somos capaces de soportar para liberarnos de el? Dar y recibir.
Viviendo en un presente estando aquí y ahora. ¿Donde? Como dice Joan Garriga en el libro, al término de algun capítulo: “aquí contigo”
La magia de compartir y crecer juntos. En comunidad. Gracias 🙏🏻🤗
